Em dic Carmen Pérez i sóc nascuda a Astúries, com els meus pares i els meus avis.
A vint-i-dos anys vaig anar a parar a la Facultat de
Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB i a viure a Cerdanyola del
Vallès. Va ser a la facultat on vaig tenir el primer contacte amb la
llengua catalana, gràcies al pocs professors que hi feien classe en
català i a les converses que podia sentir entre els companys; no pas amb
mi, perquè tothom se m’adreçava en castellà. Mentrestant, a Cerdanyola
del Vallès vivia plenament en castellà.
I crec que hauria pogut continuar vivint feliçment en
castellà molt de temps si no hagués estat que certs companys de la
facultat –fortament polititzats– m’identificaven obertament com a
espanyola. No sé què hauria passat si, en comptes d’espanyola,
m'haguessin vist com a asturiana, condició amb què m'identifico molt
més. El cas és que la incomoditat que em produïa que no em consideressin
'dels seus', la voluntat d’esdevenir una més 'd’aquí' i de
desempallegar-me d'etiquetes que m’incomodaven van ser el revulsiu per a
començar a aprendre i a parlar català.
Aquest procés, contra tot allò que afirmen els apologistes
del conflicte, no va significar cap trasbals identitari. Parlar català i
ser considerada una catalana més no em va fer deixar de ser asturiana.
La meva identitat ara és molt més complexa, però també molt més rica,
plural i oberta. Sóc d’aquí i sóc d’allà. Preguntar-me si estimo més
Astúries o Catalunya és com preguntar-me si prefereixo mar o muntanya.
Afortunadament, en els meus dos països hi tinc totes dues coses i mai no
he hagut d’escollir.
Feta aquesta prèvia, com a castellanoparlant d’origen i com
a catalanoparlant d’adopció, voldria expressar fins a quin punt
m’irriten aquestes veus --com més va més nombroses i com més va amb més
tribunes i altaveus mediàtics-- que defensen que sense garantir
l’oficialitat del castellà hi haurà una part important dels ciutadans de
Catalunya, castellanoparlants o d’origen espanyol, que no votaran mai
que sí en una consulta sobre la independència del país.
Ara com ara, no tenim cap dada que demostri que la qüestió
lingüística sigui un factor clau per a decantar-se a favor o contra de
la recuperació de la independència de Catalunya. No sóc pas tan ingènua
de no veure que hi ha un percentatge significatiu de població catalana
que parla castellà i que també té una forta identitat espanyola. És
justament el percentatge que no hi votarà mai a favor, ni que li
prometem la lluna. Però tampoc no sóc tan cega de no adornar-me que a la
manifestació de l'11 de setembre de l'any passat hi havia molts
castellanoparlants i que cada vegada hi ha més grups i persones que
defensen la independència de Catalunya en castellà, com ara l’associació
independentista Súmate.
Justament, la part engrescadora d’aquest procés és la
possibilitat de construir un país molt millor que no tenim ara: més
lliure, més democràtic, més respectuós amb la diversitat, amb més
justícia social i amb més benestar. Potser aquest ha de ser el discurs
per a sumar cada vegada més gent al procés i no prometre als
castellanoparlants que viuen a Catalunya que tot canviarà perquè no
canviï res, com escrivia Lampedusa. La Catalunya lliure que volem la
podem construir tots, sense lliurar-hi l'ànima en canvi.
No puc parlar en nom de tots els castellanoparlants que
vivim a Catalunya i segurament que n’hi ha molts que no pensen com jo.
De fet, quan es tracta de qüestions en què es barregen arguments
històrics, econòmics i jurídics amb arguments identitaris, sentimentals i
ideològics, tants caps, tants barrets. Però jo, Carmen Pérez, nascuda a
Astúries, no penso permetre que uns quants catalanoparlants d’origen,
amb una condescendència gairebé insultant i amb arguments carregats de
prejudicis, diguin què volem els castellanoparlants sense ni tan sols
haver-nos-ho preguntat. Ni tinc intenció, encara molt menys, de carregar
les culpes de les conseqüències que es puguin derivar del model de la
cooficialitat, quan els responsables d’haver-lo proposat s’escudin dient
que ho van fer per nosaltres, els castellanoparlants. La llengua
castellana no hauria de ser mai l’enemic a qui endossem tots els mals
que pateix la llengua catalana.
No pas, almenys, en nom meu. Gràcies.
Carmen Pérez, sociòloga (@maihaviaditque)
http://www.vilaweb.cat/opinio_contundent/4123024/carmen-perez-pas-nom-meu.html
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada