L’onada sobiranista continua creixent, però no s'acaba de veure la via per a reeixir
Avui fa mig any de la gran manifestació de l’Onze de Setembre, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana.
Aquell dia va significar un canvi radical per a la política catalana i
per al país. Mig any després les posicions de cadascú s'han perfilat
notablement, però alhora creix una certa impaciència civil. L’objectiu
de la independència es veu nítidament, però no és tan clar com
arribar-hi.
La gran manifestació de la Diada va desfermar una
allau de canvis sense parió. El president de la Generalitat, Artur Mas,
va anunciar eleccions anticipades, segurament amb la previsió que farien
créixer Convergència i Unió fins a la majoria absoluta. Però el
resultat va ser tot un altre. CiU va perdre diputats i Esquerra va pujar fins a esdevenir el segon partit del parlament català, per primera vegada. Cresqueren també significativament Ciutadans i la CUP, i Solidaritat quedava fora del parlament, ICV es quedava gairebé igual i PP i PSC
retrocedien. La patacada dels socialistes no fou tan forta com
esperaven, però va anar acompanyada d'una fractura evident. Si en la
legislatura anterior Ernest Maragall ja s'havia desmarcat del partit de
resultes del pacte fiscal, ara una quarta part dels diputats del grup no
votaren contra la declaració de sobirania
que va aprovar el parlament en la primera sessió. CiU, ERC i ICV van
portar la veu cantant en la votació d'un text fonamental per a una
ulterior defensa jurídica internacional del procés.
El pla anunciat per Mas consistia a votar la declaració de sobirania,
demanar al rei espanyol i a Rajoy que autoritzessin un referèndum
d'autodeterminació a Catalunya, elaborar una llei de consultes en cas
que no ho acceptessin i crear un consell per a la transició nacional.
Tot això enmig d'una crisi econòmica angoixant per a la majoria de la
població i enmig també de l'esclat de tot un seguit de casos de
corrupció, alguns d'inventats però molts de ben reals, que dinamiten la
presidència de la Generalitat.
Mig any després, la declaració s'ha fet i s'ha votat, però no s'ha
demanat encara a les autoritats espanyoles de fer el referèndum. Mas es
va trobar amb Juan Carlos en una visita protocol·lària i no va demanar
formalment res. I la reunió amb Rajoy no té data. De la resta de
propostes, l'elaboració de la llei de consultes al parlament avança i el
Consell per a la Transició Nacional encara no s'ha creat.
I, mentrestant, és cada volta més visible el nerviosisme de bona part
de la població. La destitució recent del fiscal superior de Catalunya
ha estat una mostra més de la duresa amb què el govern espanyol tracta
el procés. Tot plegat fa que cada vegada menys gent confiï en la
viabilitat d'una consulta. I, com més va, més veus parlen de proclamar
la independència amb una declaració –sovint qualificada de 'unilateral',
cosa que és una redundància estilística.
La novetat més impressionant és que la fractura dels socialistes s'ha
engrandit tant que els ha fet mudar la tradicional posició contra el
referèndum. Tret de Carme Chacón, tot els diputats del PSC al parlament
espanyol van donar suport fa poc al dret de decidir. El gest, únic des
de la transició, no va passar per alt a ningú. Les relacions entre PSC i
PSOE són molt tenses i els escindits de Nova Esquerra Catalana, agrupats al voltant d'Ernest Maragall, ja assumeixen sense miraments el discurs independentista.
D'ací a pocs dies el Parlament de Catalunya tornarà a votar una moció
reclamant la consulta, i en aquesta ocasió s'hi afegirà el PSC, amb què
es configurarà un bloc vastíssim des de CiU a ICV (o potser a la CUP),
que només deixaria fora PP i Ciutadans.
Des d'aquest punt de vista, el moviment és potent. Però mig any
després de la manifestació molta gent es demana com es pot arribar a la
independència de la manera més ràpida. Per no haver d'aguantar durant
gaires mesos més aquesta situació.
Perquè els sis mesos passats des de l'11 de setembre han estat molt
durs per a la majoria de la població, assetjada per unes retallades
contínues i la pèrdua de poder adquisitiu. I, al damunt, l'estat ha fet
tantes jugades brutes com ha sabut –de les denúncies falses d'El Mundo
en la campanya electoral al famós cas dels espies o l'arribada d'agents
del CNI.
Amb tot plegat comença a planar la idea que s'ha creat una certa
dispersió i desconfiança envers la classe política catalana que
paralitza o alenteix el procés. Només sis mesos després d'haver-lo
començat.
http://www.vilaweb.cat/noticia/4093521/20130311/mig-any-manifestacio-apareixen-primers-simptomes-dimpaciencia.html
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada