dilluns, 11 de març del 2013

Mig any després de la manifestació apareixen els primers símptomes d’impaciència

L’onada sobiranista continua creixent, però no s'acaba de veure la via per a reeixir

Avui fa mig any de la gran manifestació de l’Onze de Setembre, convocada per l’Assemblea Nacional Catalana. Aquell dia va significar un canvi radical per a la política catalana i per al país. Mig any després les posicions de cadascú s'han perfilat notablement, però alhora creix una certa impaciència civil. L’objectiu de la independència es veu nítidament, però no és tan clar com arribar-hi.

La gran manifestació de la Diada va desfermar una allau de canvis sense parió. El president de la Generalitat, Artur Mas, va anunciar eleccions anticipades, segurament amb la previsió que farien créixer Convergència i Unió fins a la majoria absoluta. Però el resultat va ser tot un altre. CiU va perdre diputats i Esquerra va pujar fins a esdevenir el segon partit del parlament català, per primera vegada. Cresqueren també significativament Ciutadans i la CUP, i Solidaritat quedava fora del parlament, ICV es quedava gairebé igual i PP i PSC retrocedien. La patacada dels socialistes no fou tan forta com esperaven, però va anar acompanyada d'una fractura evident. Si en la legislatura anterior Ernest Maragall ja s'havia desmarcat del partit de resultes del pacte fiscal, ara una quarta part dels diputats del grup no votaren contra la declaració de sobirania que va aprovar el parlament en la primera sessió. CiU, ERC i ICV van portar la veu cantant en la votació d'un text fonamental per a una ulterior defensa jurídica internacional del procés.


El pla anunciat per Mas consistia a votar la declaració de sobirania, demanar al rei espanyol i a Rajoy que autoritzessin un referèndum d'autodeterminació a Catalunya, elaborar una llei de consultes en cas que no ho acceptessin i crear un consell per a la transició nacional. Tot això enmig d'una crisi econòmica angoixant per a la majoria de la població i enmig també de l'esclat de tot un seguit de casos de corrupció, alguns d'inventats però molts de ben reals, que dinamiten la presidència de la Generalitat.

Mig any després, la declaració s'ha fet i s'ha votat, però no s'ha demanat encara a les autoritats espanyoles de fer el referèndum. Mas es va trobar amb Juan Carlos en una visita protocol·lària i no va demanar formalment res. I la reunió amb Rajoy no té data. De la resta de propostes, l'elaboració de la llei de consultes al parlament avança i el Consell per a la Transició Nacional encara no s'ha creat.
I, mentrestant, és cada volta més visible el nerviosisme de bona part de la població. La destitució recent del fiscal superior de Catalunya ha estat una mostra més de la duresa amb què el govern espanyol tracta el procés. Tot plegat fa que cada vegada menys gent confiï en la viabilitat d'una consulta. I, com més va, més veus parlen de proclamar la independència amb una declaració –sovint qualificada de 'unilateral', cosa que és una redundància estilística.

La novetat més impressionant és que la fractura dels socialistes s'ha engrandit tant que els ha fet mudar la tradicional posició contra el referèndum. Tret de Carme Chacón, tot els diputats del PSC al parlament espanyol van donar suport fa poc al dret de decidir. El gest, únic des de la transició, no va passar per alt a ningú. Les relacions entre PSC i PSOE són molt tenses i els escindits de Nova Esquerra Catalana, agrupats al voltant d'Ernest Maragall, ja assumeixen sense miraments el discurs independentista.

D'ací a pocs dies el Parlament de Catalunya tornarà a votar una moció reclamant la consulta, i en aquesta ocasió s'hi afegirà el PSC, amb què es configurarà un bloc vastíssim des de CiU a ICV (o potser a la CUP), que només deixaria fora PP i Ciutadans.

Des d'aquest punt de vista, el moviment és potent. Però mig any després de la manifestació molta gent es demana com es pot arribar a la independència de la manera més ràpida. Per no haver d'aguantar durant gaires mesos més aquesta situació.

Perquè els sis mesos passats des de l'11 de setembre han estat molt durs per a la majoria de la població, assetjada per unes retallades contínues i la pèrdua de poder adquisitiu. I, al damunt, l'estat ha fet tantes jugades brutes com ha sabut –de les denúncies falses d'El Mundo en la campanya electoral al famós cas dels espies o l'arribada d'agents del CNI.
Amb tot plegat comença a planar la idea que s'ha creat una certa dispersió i desconfiança envers la classe política catalana que paralitza o alenteix el procés. Només sis mesos després d'haver-lo començat.

http://www.vilaweb.cat/noticia/4093521/20130311/mig-any-manifestacio-apareixen-primers-simptomes-dimpaciencia.html