La imputació definitiva d’Oriol
Pujol empitjora el panorama intern de CDC, ja ben malmès. Una font de
CDC, de la mitja dotzena de les usades per escriure aquesta crònica, em
deia, poc abans: “Estem al final de l’aventura sobiranista d’Artur Mas i
en l’inici de la recta final de l’acabament de la seva carrera
política”.
Paral·lelament, fonts jurídiques em donen per molt probable un augment imminent del nombre d’imputats pel cas del holding d’origen sanitari Innova, un gran desastre, obra de Josep Prat, encara assessor del president Mas en sanitat. Ambdues novetats – una de confirmada i l’altre sembla que imminent– fan que el moment polític estigui ben ple.
La fragilitat de CDC
La imputació d’Oriol Pujol ha posat més de relleu la debilitat de CDC i de Mas. En comptes d’un cessament en la secretaria general i en la presidència del grup parlamentari per part de Pujol fill, aquest ha preferit una mera delegació de funcions. Es vol evitar que hi hagi d’haver canvis en un partit fragilitzat. Per descomptat, manté l’escó de diputat, que és el que li permet la protecció, l’aforament.
La delegació de funcions, sempre del tot reversible, en un instant. En passaran billons (milions de milions) fins que Oriol Pujol sigui, eventualment, jutjat. Delegar no és comparable a una dimissió. Malgrat aquesta obvietat, tot seguit després de que Pujol fill anunciés les “delegacions”, TV3, instrument deliberadament confusionari, va parlar de “dimissió”.
Encara més paradoxalment –ja no ve d’una paradoxa – Oriol Pujol es va fer un fart de referir-se a un pretès “joc brut”, respecte a la imputació. Només podia referir-se al PP i al govern central. Ha afirmat que el “joc brut” era degut a “una grandíssima majoria social” sobiranista, deixant de banda que la realitat pura i dura és que no hi ha cap majoria a l’entorn de CiU per aconseguir una necessitat més urgent i indiscutible, com aprovar un mer pressupost.
Barreja de "joc brut" i de diàleg?
Acusar de “joc brut” a Rajoy no sembla anar en la línia que, segons Jordi Barbeta, Mas va imposar en la reunió clandestina – només feta saber a La Vanguardia -- exposada pel seu fidel portaveu oficiós, el propi Barbeta: “El president – escriví Barbeta de la reunió del govern, de la qual fou l’únic informat i informant – ordenà obrir totes les vies de diàleg possibles amb el Govern espanyol”. Ai caram, imputar-li “joc brut” seria una d’aquestes vies? Quin seria masoquista, el govern de Mas o el de Rajoy?
Començant pel futur proper, cal destacar alguns fets bàsics. Un és la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera convocat per dijous d’aquesta mateixa setmana. Si Mas-Collell no hi obté diner immediat, aquest mes la Generalitat no podrà pagar les nòmines. Jurídicament i políticament, el ministre Cristóbal Montoro té tot el dret del món a negar més diners a Mas-Collell, atès que totes les comunitats estan malament, si bé totes elles tenen un pressupost.
Banyut i pagant el beure
En l’ordre politiquer també immediat, el govern central té raons per estar traient foc pels queixals. Dilluns, un dirigent dels farmacèutics em digué que un alt càrrec de la Generalitat li havia dit que aquests professionals no havien d’anar a manifestar-se davant de la Generalitat, sinó de la Delegació del govern de l’Estat a Catalunya.
El dirigent dels farmacèutics s’hi va negar, afirmant que creien que la culpa del seu drama era de la Generalitat. Aquest tipus de canalització sistemàtica de les queixes vers “Madrit” arriba al govern central i no li agrada. Com a ningú li agrada ser banyut i pagar el beure. O pagar els plats fets miques pel trenca plats professional Boi Ruiz. Cal recordar que històricament el Col·legi de Farmacèutics va estar més dominat que cap altre per CDC. Per tant, de prejudici anticatalà, res de res. Hi ha el desastre gestor general de Mas i de la Generalitat.
Mai no cal oblidar que Rajoy, en contra del que ha volgut fer creure la propaganda de Mas i d’Homs, no té cap interès en que Catalunya faci fallida, atès que això generaria un caos general incontrolable. El dubte li sorgeix a Rajoy quan ha de triar entre la secessió i el desastre. Mas ha creat un maximalisme que sempre fou impensable durant els 23 anys de poder de Jordi Pujol.
Diners a canvi de moderació
L’única cosa que Mas-Collell pot oferir a canvi, és la fi de l’enfrontament polític amb Rajoy, provocat i volgut per Mas. La prova de que això és així és que Rajoy acceptaria d’immediat una voluntat de diàleg. Oferiria a Mas una reducció gradual del dèficit fiscal i una empara legal definitiva al sistema d’immersió lingüística vigent a Catalunya Com ja va informar (només) aquest diari, eren mesures que Rajoy portava a la butxaca quan va anar a Girona a inaugurar l’AVE. Però Mas va impedir deliberadament que li en parlés.
A Mas no li queda cap altre camí que el diàleg amb l’Estat. Aquesta actitud avui és majoritària dins CDC. En ser Catalunya la comunitat més endeutada d’Espanya i haver-se de respectar els límits establerts per Brussel·les, no pot emetre més deute. Si pogués, el mercat no el comprarien i els interessos haurien de ser astronòmics.
Militants de CDC demanant un Congrés
Un altre dada és la situació interna de CDC. Amb la imputació d’Oriol Pujol CDC s’ha vist com un partit sense un recanvi. Posar-hi a Lluís Corominas, exresponsable d’una campanya electoral desastrosa, és un cataplasma. Mas està desprestigiat dins de CDC i el seu segon a la Generalitat, Francesc Homs, està en caiguda lliure. La seva jugada mediàtica, fent de fotògraf de La Vanguardia, per un article que semblava una enllustrada de sabates, l’ha fet veure com un bufó de l’ara minúscula cort de Mas.
Un altre punt crucial és el desig generalitzat dins de CDC de que la substitució només per delegació, de Pujol fill com secretari general de CDC porti a la celebració d’un congrés extraordinari del partit, com es va fer per substituir a Pere Esteve, a Felip Puig i al propi Mas. El desig d’un congrés extraordinari té un creix exponencialment dins de CDC. Ha estat la por d’aquesta l’exigència lògica que ha fet que hi hagi hagut una mera delegació.
Que Lluis Recoder sigui candidat
L’alcaldessa de Sant Cugat i dirigent local de CDC, Mercè Conesa ha demanat per escrit la convocatòria d’un congrés extraordinari de CDC. Sant Cugat és per CDC l’equivalent al que, en un determinat moment, va ser Cornellà pel PSC o, ben abans, Sabadell pel desaparegut PSUC. Fou l’única localitat que CDC va controlar, durant la travessia del desert que patí durant el període del Tripartit.
L’alcaldessa Conesa és el braç dret de Lluís Recoder. Com un nombre creixent de militants, creu que el congrés extraordinari que reclama ha d’implicar un autèntic debat, amb, per descomptat, la presentació de Lluís Recorder com nou dirigent de CDC. La majoria de fonts creuen que Recoder hauria d’esdevenir secretari general, si bé el seu objectiu és ser el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, en unes eleccions que, òbviament, Mas es veurà obligat a anticipar, en contra de la seva voluntat.
Jordi Pujol, Duran i Puig units contra Mas
Aquesta també és la posició de Jordi Pujol, Josep Antoni Duran Lleida i Felip Puig, segons em diu, un cop més, una alta font que manté relació continuada amb els tres. Es va constatar en l’ara penúltima reunió de l’executiva de la federació CiU i es va donar per assumida en la darrera, acabada de celebrar.
Significativament, va ser portaveu d’aquesta última reunió el dirigent d’UDC Josep M Pelegrí. Com conseller, Pelegrí fou molt crític amb la política sobiranista de Mas en la darrera reunió del govern, junt amb Joana Ortega, Santi Vila (fins ara representatiu de les comarques gironines, on el sobiranisme ha estat més esbojarrat) i Felip Puig, que durant decennis havia encarnat el sobiranisme dur. No hi ha cap dubte respecte de que Puig encarna al mil·límetre la posició personal de Jordi Pujol. Sempre ha estat així. També ha estat l’home que millor coneix i domina l’estructura interna de CDC.
Jordi Pujol va ser el capdavanter, per no dir el forjador, de l’anada de Mas vers el sobiranisme independentista. Ara és el motor a l’ombra d'un rumb antagònic a aquell. Això passa en política: les victòries tenen mil pares i les desfetes són orfes. En pocs mesos, el sobiranisme ha passat de ser vist com una victòria a esdevenir una desfeta.
Mas deixat més sol que mai
Tot plegat, acredita la fallida de Mas, paral·lela al ridícul irremeiable de Francesc Homs i a l’ensorrament personal de Francesc Gordó, donat per amortitzat. Se’n recorda el qüestionat concurs de privatització d’Aigües del Ter-Llobregat, casos de finançament de CDC, la pallassada de la filial de CDC a Perpinyà i l’inefable escàndol del seu home d’acció, Xavier Martorell. Pitjor és impossible.
A Homs se l’acusa de ser l’únic dirigent de CDC que va recolzar a Mas en l’establiment d’un acord permanent amb ERC.
“És un acord – em diu una alta font de CDC -- que es pot donar per mort i enterrat. ERC acaba de suspendre la reunió setmanal de seguiment del pacte. No vol aprovar el projecte de pressupostos de Mas, que ningú coneix, excepte ERC, que ha vist que els hi faria disminuir la fins ara (per a ERC) creixent expectativa de vot. El sol fet d’haver aprovat la retallada d’una paga de funcionaris els hi ha creat una gran reacció militant interna en contra. No volen continuar per aquest camí”.
La font em precisa que nombrosos comitès d’empresa de centres hospitalaris i d’ensenyament estan demanant ser rebuts per la direcció d’ERC, i no pas per expressar-li simpatia.
El país a punt de parar-se
Una altra font de CDC, titular d’un alt càrrec a la Generalitat, em diu: “El país està a punt de parar-se. Al Pallars-Sobirà s’està a un pèl de parar el transport escolar. Moltes cantines escolars no poden continuar fornint àpats als nens, per no haver rebut les beques de la Generalitat. Els consells escolars no poden avançar més diners. Els farmacèutics estan sense un duro a la butxaca i no poden demanar més proveïments. Els ajuntaments estan amb l’aigua al coll. Somniar amb un acord amb ERC és un deliri. Presentar el pressupost que té preparat Mas i esperar que ERC li aprovi és absurd. De fet, estic segur que ERC ni s’abstindria, sinó que votaria en contra”.
Una font diu sense cap ironia: “Si fins tot CDC tingués majoria hi hauria la possibilitat de que no s’aprovés el pressupost, si el vot fos individual i secret. En tot cas, dins de CDC i en privat no he sentit a cap company del meu partit defensar el pressupost, ni la gestió de Mas. El màxim que es pot fer és donar-ne la culpa al PP. Però ara ni això s’empassa”.
Solucions concretes
Quant a solucions polítiques concretes, he estat suggerint el que es va dur a terme a Euskadi en l’anterior legislatura: una entesa entre PNB i PSOE (PSE) amb recolzament extern del PP. Ningú no m’ha dit que no, ans el contrari. Però alguns hi troben inconvenients.
En primer terme, s'hi oposen la personalitat de Mas que, com vaig informar, i ara ho reitero als meus interlocutors, va dir als seus familiars directes que havia optar per un camí que “el podia portar a la presó”. Modificar-ho, afirmant ara que plega, a causa d’un rebuig i d’un fracàs generalitzats, li ha de resultar difícil.
Reunió de dijous i pagar, o no, els sous
Per això, Mas pot allargar la seva agonia. En fer-ho, encara acabarà sent més desastrosa. Dijous vinent tot es pot veure una mica més clar, amb la indicada reunió del Consell de Política Fiscal i Financera i sobretot dijous de la setmana entrant, moment en que només contarà si es poden pagar, o no, les nòmines. No poder pagar-les, si que es veuria com una “traïció” concreta i real per part de desenes de milers de treballadors de la Generalitat.
Diàleg o enfrontament entre catalans
En canvi, la imputació de que Mas ha “traït” al que va ser una cabòria (la independència), hipòtesi per ell poc sentida, sinó utilitària, representaria un altre esglaó vers la seva sortida de la vida política. Alguns ho veurien com un gran alliberament per a tots els catalans, sigui quin sigui el seu ideari i el seu grau d’enfrontament amb altres catalans. En potenciar un enfrontament fratricida Mas, com Chávez a Veneçuela, han estat de insuperables.
Si es vol fer perdonar, cosa que li caldria, Mas hauria d’evitar jugar a barrejar diàleg amb confrontació, una hora una cosa i a la següent l’altra. En no evitar-ho, sembla que se’n foti.
Paral·lelament, fonts jurídiques em donen per molt probable un augment imminent del nombre d’imputats pel cas del holding d’origen sanitari Innova, un gran desastre, obra de Josep Prat, encara assessor del president Mas en sanitat. Ambdues novetats – una de confirmada i l’altre sembla que imminent– fan que el moment polític estigui ben ple.
La fragilitat de CDC
La imputació d’Oriol Pujol ha posat més de relleu la debilitat de CDC i de Mas. En comptes d’un cessament en la secretaria general i en la presidència del grup parlamentari per part de Pujol fill, aquest ha preferit una mera delegació de funcions. Es vol evitar que hi hagi d’haver canvis en un partit fragilitzat. Per descomptat, manté l’escó de diputat, que és el que li permet la protecció, l’aforament.
La delegació de funcions, sempre del tot reversible, en un instant. En passaran billons (milions de milions) fins que Oriol Pujol sigui, eventualment, jutjat. Delegar no és comparable a una dimissió. Malgrat aquesta obvietat, tot seguit després de que Pujol fill anunciés les “delegacions”, TV3, instrument deliberadament confusionari, va parlar de “dimissió”.
Encara més paradoxalment –ja no ve d’una paradoxa – Oriol Pujol es va fer un fart de referir-se a un pretès “joc brut”, respecte a la imputació. Només podia referir-se al PP i al govern central. Ha afirmat que el “joc brut” era degut a “una grandíssima majoria social” sobiranista, deixant de banda que la realitat pura i dura és que no hi ha cap majoria a l’entorn de CiU per aconseguir una necessitat més urgent i indiscutible, com aprovar un mer pressupost.
Barreja de "joc brut" i de diàleg?
Acusar de “joc brut” a Rajoy no sembla anar en la línia que, segons Jordi Barbeta, Mas va imposar en la reunió clandestina – només feta saber a La Vanguardia -- exposada pel seu fidel portaveu oficiós, el propi Barbeta: “El president – escriví Barbeta de la reunió del govern, de la qual fou l’únic informat i informant – ordenà obrir totes les vies de diàleg possibles amb el Govern espanyol”. Ai caram, imputar-li “joc brut” seria una d’aquestes vies? Quin seria masoquista, el govern de Mas o el de Rajoy?
Començant pel futur proper, cal destacar alguns fets bàsics. Un és la reunió del Consell de Política Fiscal i Financera convocat per dijous d’aquesta mateixa setmana. Si Mas-Collell no hi obté diner immediat, aquest mes la Generalitat no podrà pagar les nòmines. Jurídicament i políticament, el ministre Cristóbal Montoro té tot el dret del món a negar més diners a Mas-Collell, atès que totes les comunitats estan malament, si bé totes elles tenen un pressupost.
Banyut i pagant el beure
En l’ordre politiquer també immediat, el govern central té raons per estar traient foc pels queixals. Dilluns, un dirigent dels farmacèutics em digué que un alt càrrec de la Generalitat li havia dit que aquests professionals no havien d’anar a manifestar-se davant de la Generalitat, sinó de la Delegació del govern de l’Estat a Catalunya.
El dirigent dels farmacèutics s’hi va negar, afirmant que creien que la culpa del seu drama era de la Generalitat. Aquest tipus de canalització sistemàtica de les queixes vers “Madrit” arriba al govern central i no li agrada. Com a ningú li agrada ser banyut i pagar el beure. O pagar els plats fets miques pel trenca plats professional Boi Ruiz. Cal recordar que històricament el Col·legi de Farmacèutics va estar més dominat que cap altre per CDC. Per tant, de prejudici anticatalà, res de res. Hi ha el desastre gestor general de Mas i de la Generalitat.
Mai no cal oblidar que Rajoy, en contra del que ha volgut fer creure la propaganda de Mas i d’Homs, no té cap interès en que Catalunya faci fallida, atès que això generaria un caos general incontrolable. El dubte li sorgeix a Rajoy quan ha de triar entre la secessió i el desastre. Mas ha creat un maximalisme que sempre fou impensable durant els 23 anys de poder de Jordi Pujol.
Diners a canvi de moderació
L’única cosa que Mas-Collell pot oferir a canvi, és la fi de l’enfrontament polític amb Rajoy, provocat i volgut per Mas. La prova de que això és així és que Rajoy acceptaria d’immediat una voluntat de diàleg. Oferiria a Mas una reducció gradual del dèficit fiscal i una empara legal definitiva al sistema d’immersió lingüística vigent a Catalunya Com ja va informar (només) aquest diari, eren mesures que Rajoy portava a la butxaca quan va anar a Girona a inaugurar l’AVE. Però Mas va impedir deliberadament que li en parlés.
A Mas no li queda cap altre camí que el diàleg amb l’Estat. Aquesta actitud avui és majoritària dins CDC. En ser Catalunya la comunitat més endeutada d’Espanya i haver-se de respectar els límits establerts per Brussel·les, no pot emetre més deute. Si pogués, el mercat no el comprarien i els interessos haurien de ser astronòmics.
Militants de CDC demanant un Congrés
Un altre dada és la situació interna de CDC. Amb la imputació d’Oriol Pujol CDC s’ha vist com un partit sense un recanvi. Posar-hi a Lluís Corominas, exresponsable d’una campanya electoral desastrosa, és un cataplasma. Mas està desprestigiat dins de CDC i el seu segon a la Generalitat, Francesc Homs, està en caiguda lliure. La seva jugada mediàtica, fent de fotògraf de La Vanguardia, per un article que semblava una enllustrada de sabates, l’ha fet veure com un bufó de l’ara minúscula cort de Mas.
Un altre punt crucial és el desig generalitzat dins de CDC de que la substitució només per delegació, de Pujol fill com secretari general de CDC porti a la celebració d’un congrés extraordinari del partit, com es va fer per substituir a Pere Esteve, a Felip Puig i al propi Mas. El desig d’un congrés extraordinari té un creix exponencialment dins de CDC. Ha estat la por d’aquesta l’exigència lògica que ha fet que hi hagi hagut una mera delegació.
Que Lluis Recoder sigui candidat
L’alcaldessa de Sant Cugat i dirigent local de CDC, Mercè Conesa ha demanat per escrit la convocatòria d’un congrés extraordinari de CDC. Sant Cugat és per CDC l’equivalent al que, en un determinat moment, va ser Cornellà pel PSC o, ben abans, Sabadell pel desaparegut PSUC. Fou l’única localitat que CDC va controlar, durant la travessia del desert que patí durant el període del Tripartit.
L’alcaldessa Conesa és el braç dret de Lluís Recoder. Com un nombre creixent de militants, creu que el congrés extraordinari que reclama ha d’implicar un autèntic debat, amb, per descomptat, la presentació de Lluís Recorder com nou dirigent de CDC. La majoria de fonts creuen que Recoder hauria d’esdevenir secretari general, si bé el seu objectiu és ser el candidat de CiU a la presidència de la Generalitat, en unes eleccions que, òbviament, Mas es veurà obligat a anticipar, en contra de la seva voluntat.
Jordi Pujol, Duran i Puig units contra Mas
Aquesta també és la posició de Jordi Pujol, Josep Antoni Duran Lleida i Felip Puig, segons em diu, un cop més, una alta font que manté relació continuada amb els tres. Es va constatar en l’ara penúltima reunió de l’executiva de la federació CiU i es va donar per assumida en la darrera, acabada de celebrar.
Significativament, va ser portaveu d’aquesta última reunió el dirigent d’UDC Josep M Pelegrí. Com conseller, Pelegrí fou molt crític amb la política sobiranista de Mas en la darrera reunió del govern, junt amb Joana Ortega, Santi Vila (fins ara representatiu de les comarques gironines, on el sobiranisme ha estat més esbojarrat) i Felip Puig, que durant decennis havia encarnat el sobiranisme dur. No hi ha cap dubte respecte de que Puig encarna al mil·límetre la posició personal de Jordi Pujol. Sempre ha estat així. També ha estat l’home que millor coneix i domina l’estructura interna de CDC.
Jordi Pujol va ser el capdavanter, per no dir el forjador, de l’anada de Mas vers el sobiranisme independentista. Ara és el motor a l’ombra d'un rumb antagònic a aquell. Això passa en política: les victòries tenen mil pares i les desfetes són orfes. En pocs mesos, el sobiranisme ha passat de ser vist com una victòria a esdevenir una desfeta.
Mas deixat més sol que mai
Tot plegat, acredita la fallida de Mas, paral·lela al ridícul irremeiable de Francesc Homs i a l’ensorrament personal de Francesc Gordó, donat per amortitzat. Se’n recorda el qüestionat concurs de privatització d’Aigües del Ter-Llobregat, casos de finançament de CDC, la pallassada de la filial de CDC a Perpinyà i l’inefable escàndol del seu home d’acció, Xavier Martorell. Pitjor és impossible.
A Homs se l’acusa de ser l’únic dirigent de CDC que va recolzar a Mas en l’establiment d’un acord permanent amb ERC.
“És un acord – em diu una alta font de CDC -- que es pot donar per mort i enterrat. ERC acaba de suspendre la reunió setmanal de seguiment del pacte. No vol aprovar el projecte de pressupostos de Mas, que ningú coneix, excepte ERC, que ha vist que els hi faria disminuir la fins ara (per a ERC) creixent expectativa de vot. El sol fet d’haver aprovat la retallada d’una paga de funcionaris els hi ha creat una gran reacció militant interna en contra. No volen continuar per aquest camí”.
La font em precisa que nombrosos comitès d’empresa de centres hospitalaris i d’ensenyament estan demanant ser rebuts per la direcció d’ERC, i no pas per expressar-li simpatia.
El país a punt de parar-se
Una altra font de CDC, titular d’un alt càrrec a la Generalitat, em diu: “El país està a punt de parar-se. Al Pallars-Sobirà s’està a un pèl de parar el transport escolar. Moltes cantines escolars no poden continuar fornint àpats als nens, per no haver rebut les beques de la Generalitat. Els consells escolars no poden avançar més diners. Els farmacèutics estan sense un duro a la butxaca i no poden demanar més proveïments. Els ajuntaments estan amb l’aigua al coll. Somniar amb un acord amb ERC és un deliri. Presentar el pressupost que té preparat Mas i esperar que ERC li aprovi és absurd. De fet, estic segur que ERC ni s’abstindria, sinó que votaria en contra”.
Una font diu sense cap ironia: “Si fins tot CDC tingués majoria hi hauria la possibilitat de que no s’aprovés el pressupost, si el vot fos individual i secret. En tot cas, dins de CDC i en privat no he sentit a cap company del meu partit defensar el pressupost, ni la gestió de Mas. El màxim que es pot fer és donar-ne la culpa al PP. Però ara ni això s’empassa”.
Solucions concretes
Quant a solucions polítiques concretes, he estat suggerint el que es va dur a terme a Euskadi en l’anterior legislatura: una entesa entre PNB i PSOE (PSE) amb recolzament extern del PP. Ningú no m’ha dit que no, ans el contrari. Però alguns hi troben inconvenients.
En primer terme, s'hi oposen la personalitat de Mas que, com vaig informar, i ara ho reitero als meus interlocutors, va dir als seus familiars directes que havia optar per un camí que “el podia portar a la presó”. Modificar-ho, afirmant ara que plega, a causa d’un rebuig i d’un fracàs generalitzats, li ha de resultar difícil.
Reunió de dijous i pagar, o no, els sous
Per això, Mas pot allargar la seva agonia. En fer-ho, encara acabarà sent més desastrosa. Dijous vinent tot es pot veure una mica més clar, amb la indicada reunió del Consell de Política Fiscal i Financera i sobretot dijous de la setmana entrant, moment en que només contarà si es poden pagar, o no, les nòmines. No poder pagar-les, si que es veuria com una “traïció” concreta i real per part de desenes de milers de treballadors de la Generalitat.
Diàleg o enfrontament entre catalans
En canvi, la imputació de que Mas ha “traït” al que va ser una cabòria (la independència), hipòtesi per ell poc sentida, sinó utilitària, representaria un altre esglaó vers la seva sortida de la vida política. Alguns ho veurien com un gran alliberament per a tots els catalans, sigui quin sigui el seu ideari i el seu grau d’enfrontament amb altres catalans. En potenciar un enfrontament fratricida Mas, com Chávez a Veneçuela, han estat de insuperables.
Si es vol fer perdonar, cosa que li caldria, Mas hauria d’evitar jugar a barrejar diàleg amb confrontació, una hora una cosa i a la següent l’altra. En no evitar-ho, sembla que se’n foti.
2 comentaris :
Llegir aquest "libelo" m'ha fet vergonya... pero no per el que dius, sinó per constatar que hi pot haver gent com tu dintre del meu país Catalunya, que pugui dir la cantitat de bestieses que tu t'has atrevit a dir... Noi, crec que un día no masa llunyá t'haurás de retractar de tot lo dit, o posar-te a la cúa dels emigrants mes tontos.
Estic d'acord amb tu Ferran, autèntica vergonya i perplexitat he experimentat en llegir això.
Robert
Publica un comentari a l'entrada