Ces derniers mois les enquêtes d'opinion sur l'émergence du mouvement indépendantiste catalan prolifèrent. À un point tel que récemment s'est ouvert une page Wikipèdia dans laquelle sont divulgués les différents sondages émis sur le sujet, empruntant différentes méthodologies et émanant de divers organismes. Malgré des données très variées, on constate un fait récurrent: le désir d'indépendance, latent et caché jusque vers la moitié des années 90, considérable depuis plus d'une décennie, est devenu majoritaire ces dernières années. La dernière étude, publiée au mois de janvier dernier par El Periódico (un journal dont la ligne éditoriale est contraire à ce phénomène), comptabilise 57% de "Oui" à l'indépendance contre quelques 35% de "Non".
De plus, ces études mettent en évidence que le soutien à un nouvel État se répartit de manière très transversale avec peu de différences selon le sexe, l'âge, le niveau d'études et même les origines. Mieux, bien que l'on enregistre un soutien majeur parmi les personnes nées en Catalogne et celles dont le catalan est la langue principale, le pourcentage d'opinions favorables chez les résidents venus d'autres régions de l'État est considérable (près de 20% selon un sondage commandé par la chaîne de télévision TV3). Par ailleurs, 40% des résidents étrangers voteraient aussi en faveur d'un État catalan.
Cette transversalité fait échouer les manoeuvres politiques de l'État espagnol qui visent à briser le support social à l'indépendance. En pleine crise systémique du modèle politique actuel, alors que les scandales politiques se combinent aux terribles coupes budgétaires ainsi qu'à une involution politique et autoritaire sans précédent, Madrid est incapable d'inverser le processus. D'un côté, Madrid ne s'est jamais distingué par sa capacité de séduction, pour présenter un projet d'État attractif; au contraire, l'indifférence, l'interdiction, l'incrédulité et la menace ont été, jusqu'à présent, les seules réponses de l'Espagne. D'un autre côté, les élites politiques, de droite comme de gauche, sont en train de payer une erreur énorme: l'entêtement à ne pas reconnaître la Catalogne en tant que nation a empêché un emboîtement entre deux réalités.
Lors de la Transition (1), la tentative faite pour donner une autonomie à la Catalogne et au Pays Basque a été neutralisée par la concession de statuts d'autonomie à des régions sans tradition nationale, concessions faites dans le but de diluer la condition nationale des Basques et des Catalans comme l'a fait, par exemple, le Royaume-Uni avec l'Écosse et le Pays de Galles. Il faut ajouter que le sentiment anti-catalan propre au franquisme fut entretenu et politiquement exploité par un système démocratique qui, comme le démontre la réalité actuelle, s' avère être plus fragile que nous ne l'imaginions.
Dans ces circonstances, toute solution de compromis est vouée à l'échec. La majorité des Espagnols ont été éduqués dans l'idée que la Catalogne a inventé une langue, une culture et un sentiment national dans le but d'en retirer des avantages politiques. Une réforme constitutionnelle qui octroyrait un statut confédéral accompagné d'un changement de statut politique ne serait pas viable car les Espagnols eux-mêmes n'y croient pas. En fait, l'indépendance des Catalans est la solution la plus facile, y compris pour les Espagnols.
(1) Période comprise entre la fin de la dictature franquiste et le rétablissement des institutions démocratiques en Espagne
En els darrers anys han proliferat els
estudis d’opinió sobre l’emergent moviment independentista català. Tant
és així que recentment s’ha obert una plana de la wikipèdia on
s’apleguen els diferents sondeigs sobre aquest fenomen i el seu
seguiment, tant des de diversos organismes com des de la més variada
metodologia. Malgrat la gran varietat de dades, hi ha un fet
constatable: el desig d’independència catalana, latent i amagat fins a
mitjans noranta, considerable des de fa dècada i mitja, ha esdevingut
majoritari en els darrers anys. De fet, el darrer estudi, publicat per
El Periódico (un diari amb una línia editorial sense simpatia pel
fenomen) el gener d’aquest any, comptabilitza un 57% de “sí” a la
independència davant d'un 35% de “no”.
A més, aquests estudis constaten que el suport a un nou estat és força transversal, amb poques diferències de suport per gènere, edat, formació o, fins i tot, origen. És més, tot i que entre els nascuts a Catalunya i els qui tenen el català com a llengua principal es registra un major suport, és força considerable el percentatge d’espanyols residents que hi donarien suport (prop del 20%, segons un estudi encarregat per la cadena de televisió TV3), de la mateixa manera que el 40% dels residents estrangers també votarien per un estat propi.
Aquesta transversalitat està fent fracassar les maniobres polítiques de l’Estat espanyol per restar suport social a la independència. A més, en plena crisi sistèmica de model polític actual, quan els escàndols polítics es combinen amb terribles retallades econòmiques i una involució política i autoritària sense precedents, Madrid es veu incapaç de revertir el procés.
D’una banda, Espanya no s’ha caracteritzat mai pel seu poder de seducció, per presentar un projecte d’Estat atractiu, ans al contrari: la indiferència, la desautorització, la incredulitat i l’amenaça han estat les úniques respostes enviades fins al moment des d’Espanya. De l’altra, les elits polítiques a dreta i esquerra estan pagant un terrible error: l’obsessió per no reconèixer Catalunya com a nació ha impedit un encaix entre ambdues realitats.
Durant la Transició (1), l’intent de donar una autonomia a Catalunya i el País Basc es va veure neutralitzat per la concessió universal d’autonomies a regions sense tradició nacional, amb la fi de diluir la condició nacional de bascos i catalans, com per exemple succeïa al Regne Unit respecte Escòcia i Gal•les. A més, el sentiment anticatalanista propi del franquisme fou mantingut i explotat políticament per un sistema democràtic que, com demostra la realitat actual, resulta ser més fràgil del que havíem imaginat.
En aquestes circumstàncies, qualsevol solució de compromís, ara per ara, resulta inviable. La majoria d’espanyols han estat educats en la idea que Catalunya ha inventat una llengua, una cultura i un sentiment nacional per treure rèdits polítics. Una reforma constitucional que atorgués una solució confederal, amb un canvi d’estatus polític, és inviable perquè els propis espanyols no hi creuen. De fet, la independència dels catalans, també per als espanyols, és la solució més fàcil.
(1) Període de temps comprès entre la fi de la Dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya.
Auteur: Xavier Díez
Traduction: Muriel Inglès
A més, aquests estudis constaten que el suport a un nou estat és força transversal, amb poques diferències de suport per gènere, edat, formació o, fins i tot, origen. És més, tot i que entre els nascuts a Catalunya i els qui tenen el català com a llengua principal es registra un major suport, és força considerable el percentatge d’espanyols residents que hi donarien suport (prop del 20%, segons un estudi encarregat per la cadena de televisió TV3), de la mateixa manera que el 40% dels residents estrangers també votarien per un estat propi.
Aquesta transversalitat està fent fracassar les maniobres polítiques de l’Estat espanyol per restar suport social a la independència. A més, en plena crisi sistèmica de model polític actual, quan els escàndols polítics es combinen amb terribles retallades econòmiques i una involució política i autoritària sense precedents, Madrid es veu incapaç de revertir el procés.
D’una banda, Espanya no s’ha caracteritzat mai pel seu poder de seducció, per presentar un projecte d’Estat atractiu, ans al contrari: la indiferència, la desautorització, la incredulitat i l’amenaça han estat les úniques respostes enviades fins al moment des d’Espanya. De l’altra, les elits polítiques a dreta i esquerra estan pagant un terrible error: l’obsessió per no reconèixer Catalunya com a nació ha impedit un encaix entre ambdues realitats.
Durant la Transició (1), l’intent de donar una autonomia a Catalunya i el País Basc es va veure neutralitzat per la concessió universal d’autonomies a regions sense tradició nacional, amb la fi de diluir la condició nacional de bascos i catalans, com per exemple succeïa al Regne Unit respecte Escòcia i Gal•les. A més, el sentiment anticatalanista propi del franquisme fou mantingut i explotat políticament per un sistema democràtic que, com demostra la realitat actual, resulta ser més fràgil del que havíem imaginat.
En aquestes circumstàncies, qualsevol solució de compromís, ara per ara, resulta inviable. La majoria d’espanyols han estat educats en la idea que Catalunya ha inventat una llengua, una cultura i un sentiment nacional per treure rèdits polítics. Una reforma constitucional que atorgués una solució confederal, amb un canvi d’estatus polític, és inviable perquè els propis espanyols no hi creuen. De fet, la independència dels catalans, també per als espanyols, és la solució més fàcil.
(1) Període de temps comprès entre la fi de la Dictadura franquista i el restabliment de les institucions democràtiques a Espanya.
Auteur: Xavier Díez
Traduction: Muriel Inglès
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada