El consell d’estat espanyol ha dit al seu govern que hauria de recórrer contra la declaració de sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya. Tot fa pensar que el govern espanyol la impugnarà avui. Però, per primera volta en la nostra història recent, podem dir tranquil·lament que tant hi fa. Potser ells encara no se n’adonen, però aquesta revinclada ja no ens fa ni fred ni calor.
Per dos motius, un de polític i un de jurídic. Primer el jurídic. Rajoy va respondre la declaració amb el menyspreu, bé ho deveu recordar... Ell potser s’ho podia permetre o n’ignorava les conseqüències, però a l’estat hi ha qui entén en lleis i en les conseqüències internacionals de les coses signades. I aquests que en saben ara han fet canviar el menyspreu per l’atac. Per quin motiu? Perquè la declaració de sobirania, per si mateix, ja és un text internacional. Perquè a la declaració és on ens remetrem nosaltres si el procés acaba als tribunals internacionals. I perquè gràcies a la declaració i a la manera com s'ha aprovat podrem dir que hem seguit una evolució legítima i democràtica cap a l’estat propi, des de l’estat autonòmic on vivíem abans.
L’Espanya il·lustrada i sàvia és ben conscient d’això i segurament intenta frenar les conseqüències encara amb una amenaça darrera. Si el Parlament de Catalunya acceptàs la supremacia de l’estat i s'avingués a retirar la declaració, aleshores el problema seria resolt a favor d’Espanya. Però, i ací ve el vessant polític, no sé pas com volen que passe, això. Jurídicament, internacionalment, la declaració blinda el procés i obre el camí a la independència. Però políticament ens fa mentalment independents, que és molt més fort encara.
Hi ha ningú que pense avui que CiU o ERC o ICV, potser ni tan sols el PSC, acceptaran ara sense més ni més una admonició de la Moncloa i retiraran la declaració o reconeixeran que no és vàlida? Això no passarà. El Tribunal Constitucional espanyol dirà que la declaració és contrària a llei i, a diferència d'allò que va passar amb l’estatut, el parlament si de cas la ratificarà. I és ací on hi ha la distància abismal. Catalunya va acceptar, de mala gana però va acceptar, la retallada de l’estatut. I, acceptant-la, la va legitimar. Però ara no acceptarà la retallada de la declaració de sobirania. I en conseqüència el xoc de legitimitats que va significar serà més fort i ressonarà més enllà encara.
De manera que tant hi fa què diga el govern espanyol. Perquè, en aquest tema, això ja ha deixat de ser problema nostre...
PS. Dit tot això, resulta xocant i em sembla que molt poc apropiat que la defensa que el conseller Homs fa de la declaració es base a dir que no té conseqüències jurídiques. Ho trobe lamentable.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada