Opinió. Jordi Graupera
13/02/2013"L’Alícia, que anys després hauria de demanar disculpes per repartir pamflets xenòfobs contra els romanesos de Badalona, en va ser un peó a 13 mil euros mensuals"
 |
| Jordi Graupera Llicenciat en Filosofia a Barcelona. Faig el doctorat a Nova York. El catalanisme no es cura viatjant. |
Woman, I can hardly express/ My mixed emotions and my thoughtlessness.
Així comença la cançó preferida d’Alícia Sánchez-Camacho. És Woman de
John Lennon. “I dona, —continua la cançó— provaré d’expressar què sento
endins i el meu agraïment / per haver-me ensenyat què vol dir triomfar’.
L’Alícia té aquestes coses, quan et sembla que ja la tens apamada, et surt amb una història personal, un petit detall, i et desconcerta. Com quan explica que cantava Llach amb amics i guitarra a la platja de Blanes, o quan confessa que s’enamora massa radicalment i d’homes equivocats, o quan s’entreté a defensar que dur el seu fill Manuel als mítings amb ella és un acte d’amor i conciliació, o quan explica el procés de més de tres anys per poder-lo concebre per fecundació in vitro, amb trenta-nou anys i soltera després d’un divorci civilitzat amb el seu marit de sis anys, amor de quan era potser menys ambiciosa. Admet que el va deixar perquè volia altres coses, coses més excitants, més importants, i que ell li va dir: ‘espero que trobis això que busques’, woman, the meaning of success.
Alícia Sánchez-Camacho fa servir la seva vida per compensar la seva ideologia. O potser per enviar un senyal: encara que s’esforci a defensar unes idees oficials, ella viu sota uns altres valors, que també compten. Sigui com sigui, es ven pel caràcter: brava, com li va dir una periodista italiana. Aquesta dies ha sabut que l’espiaven els socialistes, i en la ciutat que té ‘La tienda del espía’ al carrer de Jaume Balmes (‘Sólo la inteligencia se examina a sí misma’) tothom sembla caure de l’arbre.
Nosaltres, enmig de l’eufòria col·lectiva pròpia del moment esplèndid del país, hem sabut que es va entrevistar tot dinant a la Camarga, al carrer de Bonaventura Carles Aribau (‘Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis / que ompliren l’univers de llurs costums e lleis / la llengua d’aquells forts que acataren los reis, / defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.’) amb l’exparella d’un fill de Jordi Pujol (‘Els socialistes a la merda / i de dos en dos’), sospitós de blanqueig de diners, a qui l’exparella acusà en aquell dinar i acusa avui a la fiscalia de dur maletes plenes de bitllets de 500 cap a Andorra (‘El país dels / Pirineus’), i de maltractar-la.
Mirant-la, escoltant-la, llegint-la, no sé dir si està passant un mal tràngol o si està tranquil·líssima. Al capdavall, no va pas denunciar Pujol Jr., ni ho va fer sevir públicament; potser perquè no s’ho va creure, potser perquè va pensar 'none of my business', potser perquè li va semblar normal tant una cosa com l’altra, ho aprovi o no. En tot cas, era el 7 de juliol de l’any 2010, tres dies abans de la primera gran manifestació del nou cicle polític contra la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, i quatre dies abans que la Roja guanyés el Mundial de futbol amb audiència rècord a Catalunya. Gran confusió. Els socialistes, comandats pel triumvirat Montilla, Zaragoza, Iceta, encaraven unes eleccions a la tardor que es preveien devastadores i no tenien res a oferir —era l’eufòria col·lectiva que ja es començava a notar. Aquell agost un dirigent de CDC em va dir que hi hauria guerra bruta durant la campanya i que l’Artur Mas havia demanat de no entrar-hi: com més polític fos el debat, millor.
En les eleccions del 2010, l’Alícia va treure 18 diputats, 1 més que Vidal Quadras, i es va convertir en una estrella, surfejant l’onada del PP post Zapatero-Montilla. Tots els diaris de Madrid la van treure guapa a les fotos, van fer-li entrevistes i peces carrinclones plenes de tòpics sobre la dona preparada i intel·ligent, farcidetes d’errors en les dades (any de naixement, exageracions biogràfiques) i cap referència intel·lectualment seriosa a les seves idees o al perquè del seu èxit.
La biografia oficial, breu i escassa en detalls, diu que va néixer el 1967, 45 anys a dia d’avui. Però a mi em fa l’efecte que el significat del seu triomf s’entén millor ampliant el context.
Els Sánchez-Camacho són de Daimiel, a Ciudad Real. M’assegura el meu amic Juan Menchero, que és de Bolaños de Calatrava, que aquella zona de la Manxa es caracteritzava per la presència de petits propietaris agrícoles, i que a la Guerra Civil va caure del costat republicà i fora del front més intens, però que, precisament per això, el teixit social va provocar, a banda dels naturals fratricidis, disputes profundes sobre el model de societat i propietat, ambigu entre els col•lectivistes i els feixistes. La província va convertir-se en el graner de la República, hi havia un quarter general d’un cos de l’exèrcit, un hospital de sang i un aeròdrom. A banda del malestar de la burgesia agrària, es coneixen episodis de resistència popular, contra el drenatge de queviures per alimentar les tropes i fins i tot contra les lleves. Alguns episodis de religiosos assassinats, i després beatificats, em recorden les escenes que explica Joan Sales a Incerta Glòria. A Daimiel, ciutat important, hi havia fins a tres col•lectivitats agràries, una de la UGT (socialistes), una de la CNT (anarco-sindicalistes) i una del Partit Comunista. La Guerra Civil la portem a les paraules, encara.
Se sap que el 1936 alguns Sánchez-Camacho, família del pare, van posar-se del costat de la República —no sé amb quin accent. Almenys un d’ells, Ramón, va ser executat pels nacionals després d’estar empresonat a Burgos, i d’altres van haver de marxar a l’exili a França. Imagino que devien de ser jornalers sense propietats, o amb propietats minúscules. Quadra amb el fet que el pare d’Alícia Sánchez-Camacho sigui descrit sempre com un home humil, dedicat a l’agricultura i analfabet fins als 22 anys, edat en la qual va decidir enfilar cap a Madrid i fer-se Guàrdia Civil.
Tenim molt poca informació —potser al llibre de l’Adam Martín Sempre hi ets, on diversos polítics parlen dels seus pares, s’hi diu alguna cosa, però no l’he trobat en versió digital—, i no puc afirmar si l’allistament és anterior o posterior a la Guerra Civil. Sabem que l’Alícia és la petita de casa; sabem que a finals dels 80, quan va anar a la Facultat de Dret, les seves amigues creien que el seu pare era el seu avi, de gran que era. Posem que tingués 70 anys l’any 1987, el 1936 tindria 19 anys. Tot molt just per endevinar-ho. De seguida, però, el guàrdia civil Francisco Sánchez-Camacho va ser destinat al protectorat del Marroc, on l’Alícia diu que es va passar 25 anys, va conèixer la mare, de Badajoz, i va tenir quatre fills. El protectorat espanyol del Marroc va obtenir la independència el 1956, cosa que voldria dir que el pare hi va ser des del 1931 com a oficial de la República. En qualsevol cas, quan el 1956 el van destinar a Barcelona, ja era Comandant, va tenir una darrera filla, ja gran, i va passar la resta de la seva vida laboral a la caserna de Blanes. Quan va arribar la democràcia li va muntar el primer míting a Adolfo Suárez (la Guàrdia Civil en versió democràtica) i després va simpatitzar amb Alianza Popular. Va morir l’any 1995. Es diu que era una home culte, amant dels llibres de vell, molt auster i exigent, vella escola. L’Alícia explica que al matí, quan l’acompanyava a les monges, la gent se li quadrava pel carrer; i que a la nit, quan arribat a casa anava a acotxar-la, li queia el tricorni i ella s’entretenia jugant-hi. Estudiant molt esforçada, bones notes. I el caràcter. S’escapava, suggereix, a les residències dels oficials solters: era la mimada de la caserna, la filla del Comandant. Són escenes de la Catalunya de finals dels 70, aquesta que Loquillo, Espada, Losantos i Eugenio Trías insisteixen a dir que era un paradís de llibertat. És l’eufòria col•lectiva de sempre.
Als 18 anys va matricular-se de Dret a la UB. El pare volia que fes carrera d’advocada a la Guàrdia Civil, que tant li havia donat, però acabada la llicenciatura, Sánchez Camacho va prendre tres decisions: fer un màster en administració pública, fer les oposicions a Tècnic Superior de la Seguretat Social i apuntar-se a fer de jutgessa suplent a Gavà. Són tres decisions sàvies a Espanya, tant si et vols dedicar a la política representativa com si et vols dedicar a l’alta política burocràtica, a servir l’Estat.
El màster compta com a mèrit funcionarial, t’ensenya els laberints del paperam i et regala aquesta retòrica imperativa que avui omple d’encenalls les seves intervencions. Les oposicions són el paradigma de l’aristocràcia institucional: la majoria dels ministres de Rajoy, i Rajoy mateix, són alts funcionaris d’oposició, cosa que demostra que són molt competitius i capaços si es tracta d’aprendre’s de memòria infinitat de papers, i de repetir-los a tota velocitat. L’Alícia afirma que s’entrenava amb un cronòmetre. Aquest coneixement li deu ser molt útil a l’hora d’avaluar si els seus companys de partit han tingut alguna conducta contrària a l’esperit de la hisenda pública.
I per últim, això de fer de jutgessa suplent. Aquesta és bastant bona perquè és un dels forats del sistema espanyol. Els jutges suplents cobren com els titulars, i fan la mateixa feina. Però no fan oposicions. N’hi ha prou d’haver estudiat Dret i complir algun requisit extra; en el seu cas, haver aprovat unes oposicions a funcionari que exigeixin la carrera de Dret. El sistema judicial espanyol és un desastre, i això s’expressa tant en l’absència de separació de poders, i les consegüents sentències polítiques delirants, com en la base, on jutges que no són jutges i que són escollits amb menys imparcialitat de la mínimament exigible fan de jutges a ple dret. Ai, la llei.
Després d’adquirir el caràcter i la formació adequada, se’n va anar a fer carrera a Madrid. En desconec l’any, però el 1996, després de la victòria d’Aznar, quan el PP es posa a la sala de màquines de l’Estat, l’Alícia Sánchez-Camacho va fer-se militant del PP i va caure sota la protecció de Javier Arenas, el líder andalús (padrí de Cospedal també), Ministre del Treball. Una altra carrera fulgurant, com la de Lucena. Primer, subdirectora general de FP (quan la setmana passada l’Angela Merkel va dir que ajudarien Espanya a reformar el seu sistema de Formació Professional, sistema que tothom sap que és tan precària com les feienes que facilita, deu ser per esmenar l’obra de tants servidors abnegats durant l’era del boom); i Directora General de l’Institut per a la Seguretat i la Higiene a la Feina (en l’era dels accidents constants en el món de la construcció i de la presència massiva de treballadors il•legals en condicions de salubritat alegres). Ho dic per anar aclarint conceptes, ara que es parla tant de responsabilitats.
El 1999, Arenas va deixar el ministeri perquè el van escollir secretari general del partit, i Sánchez Camacho també va marxar, però del país. La van nomenar consellera laboral de l’ambaixada espanyola a Washington. La primera vegada que vaig sentir nomenar aquest càrrec vaig pensar que era un càrrec assessor, ben pagat: com si l’ambaixada tingués un advocat. Però durant la campanya de les passades eleccions, en una entrevista a La Vanguardia, va dir que cobrava 13 mil euros abans de ‘dedicar-se a la política’. Em va picar la curiositat.
És un organisme creat els anys 60 per la diplomàcia franquista, just quan les relacions amb els nord-americans es van normalitzar, quan Espanya va obtenir un estatus internacional complet i quan la migració i les bases navals necessitaven de gruix jurídic. Als EUA hi havia també força exiliats, encara (sobretot a NY, cosa que explicaria per què la primera oficina de la Conselleria era la seu de La Casa de España, actual Instituto Cervantes), i intueixo que regularitzar algunes situacions formava part del paquet. Avui aquesta conselleria té el seu despatx a l’ambaixada mateixa, a Pennsylvania Avenue, DC, i es dedica a assessorar espanyols residents a l’estranger sobre els seus drets socials i laborals protegits per l’Estat —reparteix, vaja—, i a assessorar americans que volen treballar a Espanya. Aquest càrrec inclou estar acreditada a l’Organització d’Estats Americans en temes de treball —és a dir, llatinoamericans— i, en el cas de l’Alícia, exercir tasques de ‘delegació’ a les Nacions Unides. Recordem que són els anys en què el govern d’Aznar afavoria la immigració barata de contractar, i que corria per Madrid la teoria que era millor dur immigrants llatinoamericans perquè ja parlaven castellà i eren cristians, cosa que els entroncava amb el projecte identitari espanyol. L’Alícia, que anys després hauria de demanar disculpes per repartir pamflets xenòfobs contra els romanesos de Badalona, en va ser un peó a 13 mil euros mensuals. Em pregunto què deu cobrar l’Andrew Davis, el cap de la delegació de la Generalitat a NY.
Però comptat i debatut, als EUA només s’hi va estar uns mesos. El flamant secretari general del PP, Javier Arenas, la va trucar i li va oferir ser cap de llista del PP per Girona a les darreres eleccions amb Pujol de candidat. El PP no tenia diputat a Girona, i ella assegura que li van prometre que no sortiria escollida, cosa que diu molt de com fa política el PP —i els altres també—, quan es tracta de cobrir territori. Però va sortir escollida, contra pronòstic, i va fer el salt de l’escalada burocràtica d’alt nivell a la política representativa provincial.
Així comença una carrera política: picant pedra als deserts de províncies. Però el Parlament català té més focus, i ella sap com manegar-s’hi. La van fer portaveu, manava Piqué, i va expressar amb el seu accent de Blanes, la seva sintaxi destartalada i el seu caràcter de persona que ho sap i ho vol tot, el relat mil•limetrat del gir catalanista del PPC. Disciplinada, sempre ha aportat la seva dicció al discurs imperant. A Espanya, i al PP, l’obediència té premi. I si ets una estrella emergent, i de Catalunya, no et preocupis que et formaran.
Quatre anys al Parlament, i el 2004 la van enviar al Congrés, a fer de portaveu de la comissió d’Interior, ni més ni menys. És la primera legislatura de Zapatero, post 11-M, negociacions amb ETA, dura campanya amb les víctimes del terrorisme d’escuts, tota classe de draps bruts: Madrid. D’aquesta època és el tractament hormonal per quedar-se embarassada. Ningú no ho sabia, anava sola a la clínica a Barcelona (potser n’ets el donant), i se’n tornava a Madrid. Diu que tenia canvis d’humor que l’afectaven molt i explica una escena brutal, punxant-se la medicació al lavabo del Congrés, enmig d’una comissió. Té una força que em genera admiració. El 2008 no va sortir, i el PP la va enviar al Senat, aprofitant les places que es trien i es bescanvien als parlaments autonòmics. I a seguir fent amics, pujant.
Després de la retirada de Piqué, el PP de Catalunya va viure un temps gris sota la batuta pusil•lànime de Daniel Sirera. Divisió al partit, congrés, tres candidatures: els Fernández Díaz, Sirera i Nebrera. En un exemple de com el PP entén l’autonomia, l’aparell del partit —anys Bárcenas— va proposar-la com a candidata de consens, Fernández i Sirera es van enretirar, obedients, i la rockandrolla Nebrera li va plantar cara. Van quedar cinquanta-molt per cent a quaranta-poc. Resultat complicat, i més no sent ella diputada al Parlament. No va perdre el temps: va patejar-se el territori calmant els ànims i va afermar el partit.
Montilla, Zapatero i la crisi hi van ajudar: el 2010, a la tardor, 5 mesos després de dinar amb l’exdona de Pujol Jr., de ser espiada pels socialistes i de no denunciar-ho; després de 14 anys de militància, càrrecs, aprenentatge, silencis, obediència, treball, solitud i caràcter, va obtenir els famosos 18 diputats. Ara, però, amb un discurs amb influències de Rivera en llengua, d’Albiol en immigració, del constitucionalisme reaccionari en autonomisme i del Pizarrisme econòmic, tot embolicat amb les ombres de l’estil Arenas. A Carme Chacón també l’havia de salvar la federació andalusa del seu partit.
Els darrers dos anys l’hem vista passejar-se pel Parlament amb un caminar de comandanta; col•locar-se a les fotos al costat de Mas per mostrar el seu poder; opinar públicament i controvertida sobre qualsevol banalitat amb qualsevol argument banal; assumir l’estètica dominatrix; demanar el canvi de lloc dels diputats del PP a l’hemicicle per tenir més quota de pantalla; defensar cínicament la sentència del TC; subestimar el moviment civil independentista que ha esclatat el país; apel•lar a la divisió ètnica per frenar el dret a decidir; tergiversar informes de la UE a la televisió pública tot escudant-se en la traducció; acusar el catalanisme de posar les pensions en perill tres setmanes abans que el govern de Rajoy s’ocupés personalment de fer-ho i un mes abans que se sabés que el fons de la seguretat social (ella n’és tècnica superior!) està en un 90% invertit en pagar deute públic; donar credibilitat i treure partit polític dels informes sense signar publicats pel Mundo; treure 19 diputats; veure com el vot se li estreny geogràficament; quedar-se lluny dels focus del Parlament; comprovar que el seu nom no surt a la llista vip dels sobres i malgrat tot defensar lleialment el partit; i en general, tenir un discurs i defensar uns valors cada cop més radicals, oposats al seu mode de vida, a les decisions que ha pres quan no era davant de l’objectiu.
A l’entrevista del Sardà del 2010 li va dir que feia només 3 mesos que s’havia confessat (de pecats venials) i que tenia per costum entrar en una església trobada a l’atzar i fer-ho. No tenia capellà de confiança, doncs. A la que li va fer l’Imma Sanchís a La Vanguardia el 2012 va dir que era una catòlica no practicant, ‘vaig perdre la fe, i no l’he recuperat’. Això podria explicar la seva deriva cap a la buidor, o potser, senzillament, els temps són els que són, i cal seguir la melodia i saber-se de memòria la lletra que t’ha dut fins aquí, i aleshores haurem de mostrar-te agraïment per haver-nos ensenyat què cal per aguantar, què vol dir triomfar.
Ahir, Mariano Rajoy va dir que no entén perquè uns catalans volen que es privi a uns altres de la seva condició d’espanyols. Mai no m’havia imaginat l’espanyolitat com una possessió. Però tu mires la carrera de l’Alícia Sánchez-Camacho i ho entens. Ella és un èxit d’Espanya. Fins i tot el seu caràcter ho reconeix i fa una reverència. Woman, I can hardly express / My mixed emotions and my thoughtlessness.
L’Alícia té aquestes coses, quan et sembla que ja la tens apamada, et surt amb una història personal, un petit detall, i et desconcerta. Com quan explica que cantava Llach amb amics i guitarra a la platja de Blanes, o quan confessa que s’enamora massa radicalment i d’homes equivocats, o quan s’entreté a defensar que dur el seu fill Manuel als mítings amb ella és un acte d’amor i conciliació, o quan explica el procés de més de tres anys per poder-lo concebre per fecundació in vitro, amb trenta-nou anys i soltera després d’un divorci civilitzat amb el seu marit de sis anys, amor de quan era potser menys ambiciosa. Admet que el va deixar perquè volia altres coses, coses més excitants, més importants, i que ell li va dir: ‘espero que trobis això que busques’, woman, the meaning of success.
Alícia Sánchez-Camacho fa servir la seva vida per compensar la seva ideologia. O potser per enviar un senyal: encara que s’esforci a defensar unes idees oficials, ella viu sota uns altres valors, que també compten. Sigui com sigui, es ven pel caràcter: brava, com li va dir una periodista italiana. Aquesta dies ha sabut que l’espiaven els socialistes, i en la ciutat que té ‘La tienda del espía’ al carrer de Jaume Balmes (‘Sólo la inteligencia se examina a sí misma’) tothom sembla caure de l’arbre.
Nosaltres, enmig de l’eufòria col·lectiva pròpia del moment esplèndid del país, hem sabut que es va entrevistar tot dinant a la Camarga, al carrer de Bonaventura Carles Aribau (‘Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis / que ompliren l’univers de llurs costums e lleis / la llengua d’aquells forts que acataren los reis, / defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis.’) amb l’exparella d’un fill de Jordi Pujol (‘Els socialistes a la merda / i de dos en dos’), sospitós de blanqueig de diners, a qui l’exparella acusà en aquell dinar i acusa avui a la fiscalia de dur maletes plenes de bitllets de 500 cap a Andorra (‘El país dels / Pirineus’), i de maltractar-la.
Mirant-la, escoltant-la, llegint-la, no sé dir si està passant un mal tràngol o si està tranquil·líssima. Al capdavall, no va pas denunciar Pujol Jr., ni ho va fer sevir públicament; potser perquè no s’ho va creure, potser perquè va pensar 'none of my business', potser perquè li va semblar normal tant una cosa com l’altra, ho aprovi o no. En tot cas, era el 7 de juliol de l’any 2010, tres dies abans de la primera gran manifestació del nou cicle polític contra la sentència del Constitucional sobre l’Estatut, i quatre dies abans que la Roja guanyés el Mundial de futbol amb audiència rècord a Catalunya. Gran confusió. Els socialistes, comandats pel triumvirat Montilla, Zaragoza, Iceta, encaraven unes eleccions a la tardor que es preveien devastadores i no tenien res a oferir —era l’eufòria col·lectiva que ja es començava a notar. Aquell agost un dirigent de CDC em va dir que hi hauria guerra bruta durant la campanya i que l’Artur Mas havia demanat de no entrar-hi: com més polític fos el debat, millor.
En les eleccions del 2010, l’Alícia va treure 18 diputats, 1 més que Vidal Quadras, i es va convertir en una estrella, surfejant l’onada del PP post Zapatero-Montilla. Tots els diaris de Madrid la van treure guapa a les fotos, van fer-li entrevistes i peces carrinclones plenes de tòpics sobre la dona preparada i intel·ligent, farcidetes d’errors en les dades (any de naixement, exageracions biogràfiques) i cap referència intel·lectualment seriosa a les seves idees o al perquè del seu èxit.
La biografia oficial, breu i escassa en detalls, diu que va néixer el 1967, 45 anys a dia d’avui. Però a mi em fa l’efecte que el significat del seu triomf s’entén millor ampliant el context.
Els Sánchez-Camacho són de Daimiel, a Ciudad Real. M’assegura el meu amic Juan Menchero, que és de Bolaños de Calatrava, que aquella zona de la Manxa es caracteritzava per la presència de petits propietaris agrícoles, i que a la Guerra Civil va caure del costat republicà i fora del front més intens, però que, precisament per això, el teixit social va provocar, a banda dels naturals fratricidis, disputes profundes sobre el model de societat i propietat, ambigu entre els col•lectivistes i els feixistes. La província va convertir-se en el graner de la República, hi havia un quarter general d’un cos de l’exèrcit, un hospital de sang i un aeròdrom. A banda del malestar de la burgesia agrària, es coneixen episodis de resistència popular, contra el drenatge de queviures per alimentar les tropes i fins i tot contra les lleves. Alguns episodis de religiosos assassinats, i després beatificats, em recorden les escenes que explica Joan Sales a Incerta Glòria. A Daimiel, ciutat important, hi havia fins a tres col•lectivitats agràries, una de la UGT (socialistes), una de la CNT (anarco-sindicalistes) i una del Partit Comunista. La Guerra Civil la portem a les paraules, encara.
Se sap que el 1936 alguns Sánchez-Camacho, família del pare, van posar-se del costat de la República —no sé amb quin accent. Almenys un d’ells, Ramón, va ser executat pels nacionals després d’estar empresonat a Burgos, i d’altres van haver de marxar a l’exili a França. Imagino que devien de ser jornalers sense propietats, o amb propietats minúscules. Quadra amb el fet que el pare d’Alícia Sánchez-Camacho sigui descrit sempre com un home humil, dedicat a l’agricultura i analfabet fins als 22 anys, edat en la qual va decidir enfilar cap a Madrid i fer-se Guàrdia Civil.
Tenim molt poca informació —potser al llibre de l’Adam Martín Sempre hi ets, on diversos polítics parlen dels seus pares, s’hi diu alguna cosa, però no l’he trobat en versió digital—, i no puc afirmar si l’allistament és anterior o posterior a la Guerra Civil. Sabem que l’Alícia és la petita de casa; sabem que a finals dels 80, quan va anar a la Facultat de Dret, les seves amigues creien que el seu pare era el seu avi, de gran que era. Posem que tingués 70 anys l’any 1987, el 1936 tindria 19 anys. Tot molt just per endevinar-ho. De seguida, però, el guàrdia civil Francisco Sánchez-Camacho va ser destinat al protectorat del Marroc, on l’Alícia diu que es va passar 25 anys, va conèixer la mare, de Badajoz, i va tenir quatre fills. El protectorat espanyol del Marroc va obtenir la independència el 1956, cosa que voldria dir que el pare hi va ser des del 1931 com a oficial de la República. En qualsevol cas, quan el 1956 el van destinar a Barcelona, ja era Comandant, va tenir una darrera filla, ja gran, i va passar la resta de la seva vida laboral a la caserna de Blanes. Quan va arribar la democràcia li va muntar el primer míting a Adolfo Suárez (la Guàrdia Civil en versió democràtica) i després va simpatitzar amb Alianza Popular. Va morir l’any 1995. Es diu que era una home culte, amant dels llibres de vell, molt auster i exigent, vella escola. L’Alícia explica que al matí, quan l’acompanyava a les monges, la gent se li quadrava pel carrer; i que a la nit, quan arribat a casa anava a acotxar-la, li queia el tricorni i ella s’entretenia jugant-hi. Estudiant molt esforçada, bones notes. I el caràcter. S’escapava, suggereix, a les residències dels oficials solters: era la mimada de la caserna, la filla del Comandant. Són escenes de la Catalunya de finals dels 70, aquesta que Loquillo, Espada, Losantos i Eugenio Trías insisteixen a dir que era un paradís de llibertat. És l’eufòria col•lectiva de sempre.
Als 18 anys va matricular-se de Dret a la UB. El pare volia que fes carrera d’advocada a la Guàrdia Civil, que tant li havia donat, però acabada la llicenciatura, Sánchez Camacho va prendre tres decisions: fer un màster en administració pública, fer les oposicions a Tècnic Superior de la Seguretat Social i apuntar-se a fer de jutgessa suplent a Gavà. Són tres decisions sàvies a Espanya, tant si et vols dedicar a la política representativa com si et vols dedicar a l’alta política burocràtica, a servir l’Estat.
El màster compta com a mèrit funcionarial, t’ensenya els laberints del paperam i et regala aquesta retòrica imperativa que avui omple d’encenalls les seves intervencions. Les oposicions són el paradigma de l’aristocràcia institucional: la majoria dels ministres de Rajoy, i Rajoy mateix, són alts funcionaris d’oposició, cosa que demostra que són molt competitius i capaços si es tracta d’aprendre’s de memòria infinitat de papers, i de repetir-los a tota velocitat. L’Alícia afirma que s’entrenava amb un cronòmetre. Aquest coneixement li deu ser molt útil a l’hora d’avaluar si els seus companys de partit han tingut alguna conducta contrària a l’esperit de la hisenda pública.
I per últim, això de fer de jutgessa suplent. Aquesta és bastant bona perquè és un dels forats del sistema espanyol. Els jutges suplents cobren com els titulars, i fan la mateixa feina. Però no fan oposicions. N’hi ha prou d’haver estudiat Dret i complir algun requisit extra; en el seu cas, haver aprovat unes oposicions a funcionari que exigeixin la carrera de Dret. El sistema judicial espanyol és un desastre, i això s’expressa tant en l’absència de separació de poders, i les consegüents sentències polítiques delirants, com en la base, on jutges que no són jutges i que són escollits amb menys imparcialitat de la mínimament exigible fan de jutges a ple dret. Ai, la llei.
Després d’adquirir el caràcter i la formació adequada, se’n va anar a fer carrera a Madrid. En desconec l’any, però el 1996, després de la victòria d’Aznar, quan el PP es posa a la sala de màquines de l’Estat, l’Alícia Sánchez-Camacho va fer-se militant del PP i va caure sota la protecció de Javier Arenas, el líder andalús (padrí de Cospedal també), Ministre del Treball. Una altra carrera fulgurant, com la de Lucena. Primer, subdirectora general de FP (quan la setmana passada l’Angela Merkel va dir que ajudarien Espanya a reformar el seu sistema de Formació Professional, sistema que tothom sap que és tan precària com les feienes que facilita, deu ser per esmenar l’obra de tants servidors abnegats durant l’era del boom); i Directora General de l’Institut per a la Seguretat i la Higiene a la Feina (en l’era dels accidents constants en el món de la construcció i de la presència massiva de treballadors il•legals en condicions de salubritat alegres). Ho dic per anar aclarint conceptes, ara que es parla tant de responsabilitats.
El 1999, Arenas va deixar el ministeri perquè el van escollir secretari general del partit, i Sánchez Camacho també va marxar, però del país. La van nomenar consellera laboral de l’ambaixada espanyola a Washington. La primera vegada que vaig sentir nomenar aquest càrrec vaig pensar que era un càrrec assessor, ben pagat: com si l’ambaixada tingués un advocat. Però durant la campanya de les passades eleccions, en una entrevista a La Vanguardia, va dir que cobrava 13 mil euros abans de ‘dedicar-se a la política’. Em va picar la curiositat.
És un organisme creat els anys 60 per la diplomàcia franquista, just quan les relacions amb els nord-americans es van normalitzar, quan Espanya va obtenir un estatus internacional complet i quan la migració i les bases navals necessitaven de gruix jurídic. Als EUA hi havia també força exiliats, encara (sobretot a NY, cosa que explicaria per què la primera oficina de la Conselleria era la seu de La Casa de España, actual Instituto Cervantes), i intueixo que regularitzar algunes situacions formava part del paquet. Avui aquesta conselleria té el seu despatx a l’ambaixada mateixa, a Pennsylvania Avenue, DC, i es dedica a assessorar espanyols residents a l’estranger sobre els seus drets socials i laborals protegits per l’Estat —reparteix, vaja—, i a assessorar americans que volen treballar a Espanya. Aquest càrrec inclou estar acreditada a l’Organització d’Estats Americans en temes de treball —és a dir, llatinoamericans— i, en el cas de l’Alícia, exercir tasques de ‘delegació’ a les Nacions Unides. Recordem que són els anys en què el govern d’Aznar afavoria la immigració barata de contractar, i que corria per Madrid la teoria que era millor dur immigrants llatinoamericans perquè ja parlaven castellà i eren cristians, cosa que els entroncava amb el projecte identitari espanyol. L’Alícia, que anys després hauria de demanar disculpes per repartir pamflets xenòfobs contra els romanesos de Badalona, en va ser un peó a 13 mil euros mensuals. Em pregunto què deu cobrar l’Andrew Davis, el cap de la delegació de la Generalitat a NY.
Però comptat i debatut, als EUA només s’hi va estar uns mesos. El flamant secretari general del PP, Javier Arenas, la va trucar i li va oferir ser cap de llista del PP per Girona a les darreres eleccions amb Pujol de candidat. El PP no tenia diputat a Girona, i ella assegura que li van prometre que no sortiria escollida, cosa que diu molt de com fa política el PP —i els altres també—, quan es tracta de cobrir territori. Però va sortir escollida, contra pronòstic, i va fer el salt de l’escalada burocràtica d’alt nivell a la política representativa provincial.
Així comença una carrera política: picant pedra als deserts de províncies. Però el Parlament català té més focus, i ella sap com manegar-s’hi. La van fer portaveu, manava Piqué, i va expressar amb el seu accent de Blanes, la seva sintaxi destartalada i el seu caràcter de persona que ho sap i ho vol tot, el relat mil•limetrat del gir catalanista del PPC. Disciplinada, sempre ha aportat la seva dicció al discurs imperant. A Espanya, i al PP, l’obediència té premi. I si ets una estrella emergent, i de Catalunya, no et preocupis que et formaran.
Quatre anys al Parlament, i el 2004 la van enviar al Congrés, a fer de portaveu de la comissió d’Interior, ni més ni menys. És la primera legislatura de Zapatero, post 11-M, negociacions amb ETA, dura campanya amb les víctimes del terrorisme d’escuts, tota classe de draps bruts: Madrid. D’aquesta època és el tractament hormonal per quedar-se embarassada. Ningú no ho sabia, anava sola a la clínica a Barcelona (potser n’ets el donant), i se’n tornava a Madrid. Diu que tenia canvis d’humor que l’afectaven molt i explica una escena brutal, punxant-se la medicació al lavabo del Congrés, enmig d’una comissió. Té una força que em genera admiració. El 2008 no va sortir, i el PP la va enviar al Senat, aprofitant les places que es trien i es bescanvien als parlaments autonòmics. I a seguir fent amics, pujant.
Després de la retirada de Piqué, el PP de Catalunya va viure un temps gris sota la batuta pusil•lànime de Daniel Sirera. Divisió al partit, congrés, tres candidatures: els Fernández Díaz, Sirera i Nebrera. En un exemple de com el PP entén l’autonomia, l’aparell del partit —anys Bárcenas— va proposar-la com a candidata de consens, Fernández i Sirera es van enretirar, obedients, i la rockandrolla Nebrera li va plantar cara. Van quedar cinquanta-molt per cent a quaranta-poc. Resultat complicat, i més no sent ella diputada al Parlament. No va perdre el temps: va patejar-se el territori calmant els ànims i va afermar el partit.
Montilla, Zapatero i la crisi hi van ajudar: el 2010, a la tardor, 5 mesos després de dinar amb l’exdona de Pujol Jr., de ser espiada pels socialistes i de no denunciar-ho; després de 14 anys de militància, càrrecs, aprenentatge, silencis, obediència, treball, solitud i caràcter, va obtenir els famosos 18 diputats. Ara, però, amb un discurs amb influències de Rivera en llengua, d’Albiol en immigració, del constitucionalisme reaccionari en autonomisme i del Pizarrisme econòmic, tot embolicat amb les ombres de l’estil Arenas. A Carme Chacón també l’havia de salvar la federació andalusa del seu partit.
Els darrers dos anys l’hem vista passejar-se pel Parlament amb un caminar de comandanta; col•locar-se a les fotos al costat de Mas per mostrar el seu poder; opinar públicament i controvertida sobre qualsevol banalitat amb qualsevol argument banal; assumir l’estètica dominatrix; demanar el canvi de lloc dels diputats del PP a l’hemicicle per tenir més quota de pantalla; defensar cínicament la sentència del TC; subestimar el moviment civil independentista que ha esclatat el país; apel•lar a la divisió ètnica per frenar el dret a decidir; tergiversar informes de la UE a la televisió pública tot escudant-se en la traducció; acusar el catalanisme de posar les pensions en perill tres setmanes abans que el govern de Rajoy s’ocupés personalment de fer-ho i un mes abans que se sabés que el fons de la seguretat social (ella n’és tècnica superior!) està en un 90% invertit en pagar deute públic; donar credibilitat i treure partit polític dels informes sense signar publicats pel Mundo; treure 19 diputats; veure com el vot se li estreny geogràficament; quedar-se lluny dels focus del Parlament; comprovar que el seu nom no surt a la llista vip dels sobres i malgrat tot defensar lleialment el partit; i en general, tenir un discurs i defensar uns valors cada cop més radicals, oposats al seu mode de vida, a les decisions que ha pres quan no era davant de l’objectiu.
A l’entrevista del Sardà del 2010 li va dir que feia només 3 mesos que s’havia confessat (de pecats venials) i que tenia per costum entrar en una església trobada a l’atzar i fer-ho. No tenia capellà de confiança, doncs. A la que li va fer l’Imma Sanchís a La Vanguardia el 2012 va dir que era una catòlica no practicant, ‘vaig perdre la fe, i no l’he recuperat’. Això podria explicar la seva deriva cap a la buidor, o potser, senzillament, els temps són els que són, i cal seguir la melodia i saber-se de memòria la lletra que t’ha dut fins aquí, i aleshores haurem de mostrar-te agraïment per haver-nos ensenyat què cal per aguantar, què vol dir triomfar.
Ahir, Mariano Rajoy va dir que no entén perquè uns catalans volen que es privi a uns altres de la seva condició d’espanyols. Mai no m’havia imaginat l’espanyolitat com una possessió. Però tu mires la carrera de l’Alícia Sánchez-Camacho i ho entens. Ella és un èxit d’Espanya. Fins i tot el seu caràcter ho reconeix i fa una reverència. Woman, I can hardly express / My mixed emotions and my thoughtlessness.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada