Jaume Borràs
Ui
sí, aquest procés divideix la societat (només a la societat que vostè
veu). Ui sí, no és legal (però sí legítim). Ui sí, ho nega la
Constitució (aquella que nega el meu dret a decidir). Ui sí, això ho ha
de portar al Congreso (i acabar com Ibarretxe). Ui sí, que ara marxem! (aquesta és la seva democràcia).
Miri senyora Camacho, li agradi o no, ahir el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració de sobirania històrica (en cap cas es va declarar al país com a sobirà) i per una majoria absoluta (no la desitjable) de 85 vots a favor i 41 en contra. Ui sí, quina lectura més encertada va fer dels resultats electorals del 25 de novembre. La seva hipotésis sobre la majoria silenciosa ha parlat i ha dit, majoritariament, allò que vostè no volia escoltar. Ui sí, quina raó tenia.
La vaig veure i la vaig escoltar: "La democracia no existe sin legalidad, esa es la democracia y eso es lo que nosotros defendemos". Ui sí, vostè és una demòcrata declarada. Però tan sols quan aquesta li dona la raó. Per què miri, posats a fer un acte folklòric, una pallassada reivindicativa o una mostra de força del bufo que vol agradar als seus, vostè podria haver marxat abans de votar. Votar i després marxar, és un acte indigne de qui creu en la DEMOCRÀCIA. Li explico: sí, democràcia consisteix en votar, però també i sobretot, en admetre el resultat (la part més difícil quan aquest no et bufa a favor). Què no enten? La seva fugida és sinònim de rebuig al sentiment predominant en una òrgan representatiu escollit pels ciutadans.
Sota el paraigua d’una oratòria fluida, mordaç i sarcàstica, com la que ahir va exhibir, el que s’amaga no és una defensa obsessiva per la democràcia, la Constitució o la legalitat. És molt més simple: té por al resultat del dret a decidir. Intueix que la seva majoria silenciosa l’ha deixat de costat, és minoritària o indiferent i valora com a possibilitat la derrota en un hipotètic referèndum.
Ahir va quedar retratada i em
Miri senyora Camacho, li agradi o no, ahir el Parlament de Catalunya va aprovar una declaració de sobirania històrica (en cap cas es va declarar al país com a sobirà) i per una majoria absoluta (no la desitjable) de 85 vots a favor i 41 en contra. Ui sí, quina lectura més encertada va fer dels resultats electorals del 25 de novembre. La seva hipotésis sobre la majoria silenciosa ha parlat i ha dit, majoritariament, allò que vostè no volia escoltar. Ui sí, quina raó tenia.
La vaig veure i la vaig escoltar: "La democracia no existe sin legalidad, esa es la democracia y eso es lo que nosotros defendemos". Ui sí, vostè és una demòcrata declarada. Però tan sols quan aquesta li dona la raó. Per què miri, posats a fer un acte folklòric, una pallassada reivindicativa o una mostra de força del bufo que vol agradar als seus, vostè podria haver marxat abans de votar. Votar i després marxar, és un acte indigne de qui creu en la DEMOCRÀCIA. Li explico: sí, democràcia consisteix en votar, però també i sobretot, en admetre el resultat (la part més difícil quan aquest no et bufa a favor). Què no enten? La seva fugida és sinònim de rebuig al sentiment predominant en una òrgan representatiu escollit pels ciutadans.
Sota el paraigua d’una oratòria fluida, mordaç i sarcàstica, com la que ahir va exhibir, el que s’amaga no és una defensa obsessiva per la democràcia, la Constitució o la legalitat. És molt més simple: té por al resultat del dret a decidir. Intueix que la seva majoria silenciosa l’ha deixat de costat, és minoritària o indiferent i valora com a possibilitat la derrota en un hipotètic referèndum.
Ahir va quedar retratada i em
recorda un altre senyor, Mourinho, donat a marxar al perdre un títol.
I el temps està posant a l’entrenador madridista al seu lloc. Arribat
el moment de la votació, si el resultat no li agrada, perquè votar,
votaria oi?, què farà? També marxarà? El portuguès ja ho ha decidit.
Doncs miri, com que seria una decisió personal no subjecte a cap majoria necessària i aixecaria el vol des de casa seva, que fins avui no és cap institució legislativa de representació, llavors compartiria la seva decisió. I més ara que ja s’ha assegurat la plaça de senadora i el lloc de treball on més li agrada, a Espanya. Li han posat fàcil: gaudirà d’un sou segur, amb molt poca feina i en un país on no haurà de patir les conseqüències de rauxes i inconsciencies independentistes. I sap què, jo em quedaré més tranquil sabent que ha trobat la felicitat i ja hi pot anar amb AVE (tot i el retràs de vuit anys en la seva inauguració) .
Doncs miri, com que seria una decisió personal no subjecte a cap majoria necessària i aixecaria el vol des de casa seva, que fins avui no és cap institució legislativa de representació, llavors compartiria la seva decisió. I més ara que ja s’ha assegurat la plaça de senadora i el lloc de treball on més li agrada, a Espanya. Li han posat fàcil: gaudirà d’un sou segur, amb molt poca feina i en un país on no haurà de patir les conseqüències de rauxes i inconsciencies independentistes. I sap què, jo em quedaré més tranquil sabent que ha trobat la felicitat i ja hi pot anar amb AVE (tot i el retràs de vuit anys en la seva inauguració) .
http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/ui-si-senyora-camacho-72235.html
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada