La primera és dir que l’efecte tsunami que ha agafat el procés independentista en certa manera ens va agafar a contrapeu. Sense la deguda preparació. Sense el necessari procés de madració de les relacions amb altres forces. Un cop dit això, cal recordar que els processos independentistes són molt capriciosos. L’americà, per exemple. Segons com, hi podem veure molts paral.lelismes amb el nostre cas. Una sensació, de vegades, de processos d’independència que es fan malgrat o a esquenes dels propis independentistes ortodoxos, sovint desbordats pels fets. Què va ser el famós primer Congrés de Filadelfia de 1775, dels encara imperials estats units d’Amèrica sinó un marcatge als proto-independentistes i un acte retòric de servei a la Corona? Per entendre’ns, John Adams i les seves idees hi eren vistos amb més recel –eh Alfons- que no pas entusiasme. De fet no serà pas el primer president dels Estats Units, sinó que ho será un Washington, terratinent que fins feia pocs anys, havia estat lleial servidor de l’Imperi, com durant llargs anys el reconciliador i poc conegut Benjamin Franklyn, que, per cert, se sentía molt més a gust a Londres –no sé si pas al Palace- que no pas a la provinciana i l’amotinada Boston. A alguns pares patriotes de la Nació, no els ocupava més cosa, un any abans de la revolta, que descreditar els “radicals”. Us sona, solidaris/solidàries? La vida potser doni moltes voltes, de fet en dóna moltes, però el que és segur és que a les avantguardes no se les estima ni aquí ni enlloc. I nosaltres hem estat i som avantguarda. Allà on n’hi hagi. I, a la nostra manera, no deixarem de ser-ho. Però els trumfos se’ls emporta un altre. Això està escrit. El poder bascula, no canvia de mans. La causa es desplaça d’amo, no triomfa gairebé mai el sembrador. I això és així. Però no per això l’avantguarda no és necessària, perquè sense ella, res no s’hagués mogut. I les coses que es mouran. Una segona reflexió que faig, ja en pla més d’obvietat, és que l’avançament de les eleccions i el clima creat a l’entorn del famós vot útil ens van resultar mortals. Cal donar gaires més voltes al nostre resultat electoral? Com vaig dir al darrer Consell Nacional, l’electorat catalanista no volia un petit grup parlamentari de gladiadors per fer front a l’exèrcit persa. Volia massa, que per molt poc crítica que fos, massa que pogués oferir una majoria al Parlament, sense però -com es va proclamar coralment arreu- perdre cap vot inútil. I això anava per nosaltres. Per cert, ningú ni cal Assemblea pensava en els 13 diputats que duia CiU al seu si, que –esperem que no- potser donaran més menjar a El Mundo que no els 5 del PSC. I, és clar, la premsa, les enquestes i els mitjans, a fe que van fer la resta. Ja ho sabem. No és el nostre estil plorar, i no plorarem. En primer lloc perquè el moment que viu el país no deixa de ser esperançador. Els errors de Madrid –per cert, tan semblants als de Lord North i Jordi III d’Anglaterra- no deixen de ser-nos altament productius. Fixeu-nos que anem bé que els intents d’aproximació del nostre Parlament a la independència que es van silenciar descaradament un 14 d’abril ara fa 21 mesos, fins i tot conciten primeres planes i editorials d’aprovació als mitjans avui. Avui sí que val. Extraordinària transformació aquesta per aplaudir un procés que alguns dels actuals liders van voler boicotejar amb la seva proposta de Llei de Consultes, amb la qual no arribarem a la cantonada. Fixeu-vos que fins i tot la presidenta del Parlament ja va expressant el seu dubte que algun dia no es faci independentista. En definitiva, els llibres d’història ho negaran, ni parlaran de Solidaritat potser, però podeu estar segurs que alguna cosa hi hem tingut a veure amb el que està passant. Per exemple, que per primera vegada el Parlament hagi assumit que s'ha d'exercir el dret de decidir i que Catalunya és subjecte jurídic i polític. I això –com deia l’Uriel al seu facebook l’altre dia- és un pas endavant indiscutible. Freud deia que la subconsciència predominava en influencia sobre la consciència. Ara només falta que es trenquin les evidències i que es pugui demostrar que la política i els interessos del poble de Catalaunya, com els de qualsevol poble, es podran imposar a la dictadura neofranquista i ologàqruica que encara ens aclapara. Només així, i amb una més decidida unitat d’acció en pro de la independència als Països Catalans, posarem fi a tres-cents anys d’ordeno y mando. I SI hi tindrà un paper sens dubte important. Però la tercera i darrera reflexió que faré és sobre el que hem aconseguit en aquests dos anys. Ens ho hagin comptabilitzat en alguna casella o no. No crec. Però tampoc ens ho podran esborrar mai del nostre full de serveis. Vull recordar, doncs, moments, fites i assoliments que han marcat SI i han de marcar el futur. L’èxit electoral i mediàtic del 2010 i l’esforç i il.lusió de tanta gent. El fet acusatori que va suposar per als partits catalanistes mostrar-los que ens havien fallat i fer que, en part almenys, mostressin voluntat -necessitat diria algun- de fer penediment sense confessió, fet sens dubte possible atès el caràcter laicista i poc evangelitzat –politicament almenys- del nostre estimat poble. I per fer esment a un moment per mi excepcional, però mediàticament avortat –com tantes coses que vam protagonitzar-, us voldria recordar l’extraordinària concentració que vam fer davant la seu de la Caixa a la Diagonal per protestar contra els abusos d’Abertis. Un cop més, cal meditar –com el filòsof Socrates- entra la fina linia que divideix l’èxit del fracàs. L’heroisme del ridicul. Com la linia entre brokers i psicòpates. Només cal un petita empenta mediàtica per assegurar que hom caigui del costat “txungo”. I a fe, que, en quant a empentes i Solidaritat, hi ha hagut moments que semblava un partit de rugby. L’Uriel fins i tot va haver de sortir un dia amb samarreta! A qui se li ocorre ficar-se amb la Caixa, mare meva? Una diputada ecosocialista ens felicitava de baix en baix. Però de tants polls que vam trepitar, sembla que tothom es va tornar poll. I també vull recordar –com no?- aquell inoblidable moment –i us vull agrair a tots l’oportunitat de representar-vos-hi- en què va ser un humil diputat de Solidaritat Catalana, la d’ara, no de 1906, que per primer cop exposà una proposició de llei parlamentària per aconseguir la independència de casa nostra. Això no ens ho podrá treure ningú. Ni els qui més va molestar i que avui no fan més que parlar d’estat propi. Per acabar, voldria dir que des del primer moment que vaig aceptar de presidir SI, vaig dir que seria una cosa provisional. Jo vull ocupar el meu lloc natural a la base d’aquest projecte. Primer perquè penso que el partit s’ha de rejovenir i feminitzar. I no em penso fer la cirurgia. En aquest sentit, sé que la Núria, i els que voteu avui –siguin, qui siguin-, ho faran de cine. Alhora, penso que el partit s’ha de fer flexible i alhora ferm. Ha de buscar totes les complicitats i coalicions que el temps no ens va donar temps de formalitzar. A més ha de seguir amb l’excel.lent feina que s’ha estat fent a moltes coordinadores locals, comarcals i regionals. Coordinar alguna d’elles, encara que fos per qüestions d’orografia i quilòmetres, ja és poc menys que una heroïcitat. I pesno en el Pirineu, per exemple. També els regidors fan una feina extraordinària. I les Sectorials. Ara només puc parlar de les que més col.laboro, i seguiré col.laborant, que són les de benestar, educació, cultura i immigració. I he estat testimoni de la gran feina que s’hi fa. Contra els desnonaments –la gran vergonya de la nostra era- contra els peatges, contra el racisme, contra les preferents. A favor de la immersió i de la llengua catalana única oficial? Algun partit en té de millors de sectorials? Ho dubto. Penso que és aquest el camí que s’ha de seguir, mai, però, oblidant que no som els únics independentistes. Ens calen totes les mans possibles per avançar cap a aquella gran fita que ens és vital de recuperar, el de la independència nacional de la nostra única patria, els Països Catalans! Visca Solidaritat! Visca Catalunya!
http://www.strubell.cat/blog/1853/discurs-que-he-fet-avui-al-congres-de-solidaritat
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada