dimarts, 15 de gener del 2013

El gran error de Jordi Pujol


ENRIC I. CANELA. Tots ens equivoquem. Diuen que reconèixer-ho és de savis. Jordi Pujol, al que sempre he professat i professo un gran respecte, ha reconegut alguns dels errors que va cometre durant el seu llarg mandat. Un d’ells fou creure que podia arribar a aconseguir que Espanya tingués un tractament bilateral amb Catalunya. Ho diu diferent, però en síntesi és això, que Espanya reconegués els drets de Catalunya.
Hi ha, però, un error que em sembla que el president Jordi Pujol no ha reconegut mai, jo no recordo haver-ho llegit. El gran error de no treure’s de sobre Josep Antoni Duran i Lleida. Si li he sentit queixar-se’n, però no fer el que entenc que havia de fer. Vam ser molts els que li ho vam demanar, però no ho va fer. Es veia ben clar que Duran i Lleida tenia uns objectius diferents dels de la majoria de la militància de CDC. No parlo d’UDC perquè em consta les gran diferències internes que existeixen entre Duran i Lleida i els seus seguidors amb una significativa part de militants, independentistes, d’UDC.
Josep Antoni Duran i Lleida creu en Espanya. Josep Antoni Duran i Lleida és un gran polític amb les mateixes creences que alguns polítics de la confederació durant el segle XVI. Bon orador, contundent, eficaç, etc. Bon polític, però amb uns interessos que disten molt dels que avui defensa CDC. I, com deia, una part d’UDC. És l’home més ben preparat pe aturar el procés independentista. Dia a dia ens donarà mostres i es creixerà.

Duran i Lleida és un dels polítics més propers, en visió d’Estat, a Pere Navarro. Ideològicament estan lluny, però fàcilment coincidirien en com abordar l’encaix de Catalunya a Espanya. Malauradament, Duran té raó moltes vegades. Quan ha dit que calia tornar a escriure la Declaració Sobiranista, torna a tenir raó. Si l’esborrany de la Declaració pretenia aplegar més partits que els que conformen CDC, UDC i ERC, calia haver actuat diferent, si el que es volia era una declaració que esmentés l’estat propi com a objectiu, no. Som on som i creure que som en un altre punt és greu error. Sovint he dit que no tenim una clara majoria independentista al Parlament. No ho són ni CiU ni ICV. No vol dir que dins de CiU i ICV hi hagi majoria, però no són completament independentistes. Votar en consciència al Parlament la independència donaria un exigu resultat a favor, al meu entendre, encara que molt m’ho pugueu discutir, insuficient. Una definició més neutre de defensar la sobirania del poble Catalunya per decidir el seu futur gaudiria d’una àmplia majoria. Què convé? Segurament, mal que em pesi, aconseguir un resultat unànime, que malgrat ser més tebi aconseguiria un suport molt ampli. Madrid actuaria en contra igual.
Si Jordi Pujol no hagués donat tant de joc a Duran i Lleida segur que seríem en un altre moment històric. Ara hem d’assumir el que tenim.
Mariano Rajoy ja ho ha vist ben clar. No entrar en batalla, no li cal. Ja anirà minant Catalunya, té el poder i els deiners. Menys problemes, no cal entrar al drap com el “toro” Wert. Tranquil·litat. Duran i Lleida i el lobby del pont aeri faran la feina molt millor que els carpetovetònics enfurismats, són catalans i saben con jugar molt millor.
Saben perfectament que tots, absolutament tots, volen una relació amb Espanya i un finançament diferents. No hi hauria excessives fissures. Rajoy podria estar-hi d’acord, però necessita temps. Veurem d’aquí uns mesos quants independentistes serem.