Uns mesos de vertigen
La celebració de la multitudinària manifestació de la Diada i el fracàs del pacte fiscal han precipitat els esdeveniments polítics de Catalunya durant el 2012
El resultat de quatre mesos de tensió va provocar l'avançament dos anys de les eleccions i la composició d'un nou Parlament dominat per les forces sobiranistes
29/12/12 02:00 - Barcelona - D. Brugué / J. Solé
Cinc partits han apostat obertament per la independència i tres, per continuar a l'Estat espanyol
L'avançament electoral va agafar la majoria
de partits polítics
a contrapeu
Probablement
ningú o gairebé ningú hauria pensat el mes de juliol o agost que el
2012 acabaria com acabarà. A les portes d'un 2013 amb moltes incògnites
per resoldre i el 2014 com a horitzó, l'any que ara ja cueja ha canviat
radicalment el panorama polític a Catalunya i les relacions amb l'Estat
espanyol. El detonant va ser la multitudinària manifestació que l'Onze
de Setembre va aplegar vora un milió i mig de persones a Barcelona per
reclamar la independència de Catalunya. El pòsit s'havia anat gestant
mesos enrere. Després de la sentència contra l'Estatut, les contínues
intromissions de l'Estat en les competències catalanes i el desgast
econòmic i polític per les retallades que Catalunya va aplicar abans que
el govern de Mariano Rajoy havien tocat el moll de l'os de la societat
catalana. La feina que mesos abans havien fet entitats com ara
l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) i l'Associació de Municipis per a la
Independència (AMI) agafava el relleu de les consultes independentistes
que molts municipis havien fet mesos abans, i se'n començava a recollir
els fruits.
Una manifestació que es va convertir en un clam per marxar d'Espanya. No en va, el lema era Catalunya, nou estat d'Europa, tot i els intents de la CiU de llavors que la demanda social se centrés en la reclamació a l'Estat d'un nou finançament, personificat en el pacte fiscal que s'havia de plantejar a Rajoy. L'Onze de Setembre, però, no va servir per a això. I per això el president Artur Mas no hi assistia. Hi era “en esperit”. Els manifestants no volien un nou pacte fiscal. Volien la independència. I davant l'evidència, Mas va haver de començar a gestar un canvi de rumb que ningú esperava: el gir cap al sobiranisme de CiU. Però perquè això passés encara li faltava una empenta. L'encarregat de donar-la-hi va ser el mateix president de l'Estat. El 20 de setembre, i després de dues hores de reunió, Rajoy li comunicava que no està disposat a fer cap concessió a Catalunya. Hi ha el que hi ha i, si no li està bé, s'ha de conformar. Amb un projecte polític sense recorregut, una situació financera ofegadora –s'acabaria accedint al fons de liquiditat estatal– i amb gran part de la ciutadania demanant-li un canvi de rumb, Mas va convocar eleccions al cap de cinc dies i va apostar sense matisos pel dret a l'autodeterminació.
A partir d'aquí els esdeveniments es van anar precipitant. L'avançament electoral va agafar la majoria de partits a contrapeu. Va ser el cas, per exemple, del PSC, que no va tenir temps ni de fer el procés de primàries obertes i va proclamar a corre-cuita el primer secretari, Pere Navarro, com a candidat. Mentrestant, els ànims es van anar escalfant. Des de Madrid es llançaven tota mena d'advertiments contraris al fet que Catalunya abandoni l'Estat i, coincidint amb el Dia de la Hispanitat, es feia una altra manifestació a Barcelona. En teoria era de catalans que se senten espanyols i que advoquen per la unitat de l'Estat. A la pràctica van portar autobusos de llocs com ara Madrid i Aragó. Unes 65.000 persones s'hi van aplegar.
La maquinària de l'Estat demostrava que no tenia aturador. El que el líder d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, no dubtaria a qualificar de les clavegueres de l'Estat. Les amenaces d'expulsió de la Unió Europea, un futur apocalíptic i la il·legalitat de preguntar als catalans sobre el seu futur perquè la Constitució no ho empara només en van ser alguns exemples. Va ser una campanya electoral dura, amb molts pesos pesants desembarcant en els mítings i les acusacions entre els uns i els altres en l'ordre del dia. Sense oblidar un pretès informe policial publicat per El Mundo que vinculava la família de Mas i la de Jordi Pujol amb comptes a Suïssa.
Cinc partits apostaven obertament pel dret a decidir: CiU, ERC, SI, ICV i la CUP. Dos, pel manteniment a l'Estat: el PP i Ciutadans. I el PSC explorava una posició ambigua amb la via del federalisme, favorable a la realització d'una consulta d'autodeterminació i contrària a la independència. Una posició que li va costar la marxa de diputats insignes com Ernest Maragall i les crítiques d'una part dels seus propis diputats.
El 25 de novembre finalment es produïen els comicis. Amb uns resultats sorprenents per a alguns. Solidaritat per a la Independència desapareixia de l'arc parlamentari i el seu lloc l'agafava la CUP, que obtenia tres escons. I significava també l'ascensió de l'ERC comandada per Oriol Junqueras fins al segon lloc i la pèrdua de dotze diputats per a Mas. Les lectures en la composició del nou hemicicle han estat diverses, sobretot en funció de qui les fa. Però hi ha una evidència innegable, que és que es tracta d'un Parlament on les forces sobiranistes són la majoria. Però ningú té majoria, i això ha desembocat en un pacte CiU-ERC en el qual, després de les pressions dels republicans, figura la convocatòria d'una consulta independentista pel 2014.
Artur Mas ja és el president de la desena legislatura, i el 2013 s'albira com un any tant o més complicat com el que ara acaba, amb les retallades, les pressions i el referèndum en el full de ruta.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/605226-uns-mesos-de-vertigen.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=nacional&utm_source=rss&utm_medium=nacional&utm_campaign=rss&f=El+Punt+Avui
Una manifestació que es va convertir en un clam per marxar d'Espanya. No en va, el lema era Catalunya, nou estat d'Europa, tot i els intents de la CiU de llavors que la demanda social se centrés en la reclamació a l'Estat d'un nou finançament, personificat en el pacte fiscal que s'havia de plantejar a Rajoy. L'Onze de Setembre, però, no va servir per a això. I per això el president Artur Mas no hi assistia. Hi era “en esperit”. Els manifestants no volien un nou pacte fiscal. Volien la independència. I davant l'evidència, Mas va haver de començar a gestar un canvi de rumb que ningú esperava: el gir cap al sobiranisme de CiU. Però perquè això passés encara li faltava una empenta. L'encarregat de donar-la-hi va ser el mateix president de l'Estat. El 20 de setembre, i després de dues hores de reunió, Rajoy li comunicava que no està disposat a fer cap concessió a Catalunya. Hi ha el que hi ha i, si no li està bé, s'ha de conformar. Amb un projecte polític sense recorregut, una situació financera ofegadora –s'acabaria accedint al fons de liquiditat estatal– i amb gran part de la ciutadania demanant-li un canvi de rumb, Mas va convocar eleccions al cap de cinc dies i va apostar sense matisos pel dret a l'autodeterminació.
A partir d'aquí els esdeveniments es van anar precipitant. L'avançament electoral va agafar la majoria de partits a contrapeu. Va ser el cas, per exemple, del PSC, que no va tenir temps ni de fer el procés de primàries obertes i va proclamar a corre-cuita el primer secretari, Pere Navarro, com a candidat. Mentrestant, els ànims es van anar escalfant. Des de Madrid es llançaven tota mena d'advertiments contraris al fet que Catalunya abandoni l'Estat i, coincidint amb el Dia de la Hispanitat, es feia una altra manifestació a Barcelona. En teoria era de catalans que se senten espanyols i que advoquen per la unitat de l'Estat. A la pràctica van portar autobusos de llocs com ara Madrid i Aragó. Unes 65.000 persones s'hi van aplegar.
La maquinària de l'Estat demostrava que no tenia aturador. El que el líder d'UDC, Josep Antoni Duran i Lleida, no dubtaria a qualificar de les clavegueres de l'Estat. Les amenaces d'expulsió de la Unió Europea, un futur apocalíptic i la il·legalitat de preguntar als catalans sobre el seu futur perquè la Constitució no ho empara només en van ser alguns exemples. Va ser una campanya electoral dura, amb molts pesos pesants desembarcant en els mítings i les acusacions entre els uns i els altres en l'ordre del dia. Sense oblidar un pretès informe policial publicat per El Mundo que vinculava la família de Mas i la de Jordi Pujol amb comptes a Suïssa.
Cinc partits apostaven obertament pel dret a decidir: CiU, ERC, SI, ICV i la CUP. Dos, pel manteniment a l'Estat: el PP i Ciutadans. I el PSC explorava una posició ambigua amb la via del federalisme, favorable a la realització d'una consulta d'autodeterminació i contrària a la independència. Una posició que li va costar la marxa de diputats insignes com Ernest Maragall i les crítiques d'una part dels seus propis diputats.
El 25 de novembre finalment es produïen els comicis. Amb uns resultats sorprenents per a alguns. Solidaritat per a la Independència desapareixia de l'arc parlamentari i el seu lloc l'agafava la CUP, que obtenia tres escons. I significava també l'ascensió de l'ERC comandada per Oriol Junqueras fins al segon lloc i la pèrdua de dotze diputats per a Mas. Les lectures en la composició del nou hemicicle han estat diverses, sobretot en funció de qui les fa. Però hi ha una evidència innegable, que és que es tracta d'un Parlament on les forces sobiranistes són la majoria. Però ningú té majoria, i això ha desembocat en un pacte CiU-ERC en el qual, després de les pressions dels republicans, figura la convocatòria d'una consulta independentista pel 2014.
Artur Mas ja és el president de la desena legislatura, i el 2013 s'albira com un any tant o més complicat com el que ara acaba, amb les retallades, les pressions i el referèndum en el full de ruta.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/605226-uns-mesos-de-vertigen.html?piwik_campaign=rss&piwik_kwd=nacional&utm_source=rss&utm_medium=nacional&utm_campaign=rss&f=El+Punt+Avui
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada