.gif)
El preu de la investidura
Mas serà investit president amb el medalló que va estrenar Macià i que Tarradellas va recuperar pagant 400.000 pessetes al nebot de Companys, que se'l va endur a l'exili
La
presidenta del Parlament, Núria de Gispert, brindant amb Artur Mas, ja
lluint el medalló de Macià, durant l'acte de presa de possessió del
2010. Foto: Generalitat de Catalunya.
Avui, vigília de Nadal, Artur Mas prendrà possessió del càrrec de
president de la Generalitat, en el marc d'un acte protocol·lari en què
se li penjarà la medalla d'investidura. Poca gent coneix, però, la
història que amaga aquest medalló que va estrenar Francesc Macià quan es
va restablir la Generalitat als anys 30 després de la dictadura de
Primo de Rivera, i que Lluís Companys es va endur a l'exili a finals de
la Guerra Civil espanyola.
Qui sí que la coneix és Jesús Olano, col·leccionista de medalles, que revela que Tarradellas va fer mans i mànigues per aconseguir el medalló banyat en or i àgata que Macià va encarregar l'any 1932 a un dels joiers més importants de l'època, Jaume Mercadé: "Li agradava la parafernàlia i com que era una figura discutida volia tenir aquest símbol per donar més legitimitat a la seva elecció." I és que el successor de Josep Irla "no era un home que deixés res a la improvisació", relata Víctor Torres, assessor jurídic del president durant la seva estada a París.
Montserrat Catalán, secretària personal del president des del 1977 fins al 1988 i ara directora de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià del Museu de Poblet, explica que va ser Romà Planas, l'home de confiança del president, qui va coordinar l'operació després que Tarradellas i el president espanyol Adolfo Suárez acordessin el restabliment de la Generalitat a principis de juliol del 1977.
Durant tot aquell estiu, Planas es va estar desplaçant contínuament fins al poble del Voló, a la Catalunya Nord, on vivia el nebot de la segona dona de Lluís Companys, Carme Ballester, que era qui tenia el medalló. I és que no va ser una operació senzilla. Francesc Ballester li va comentar que no se'n pensava desprendre si no li pagaven una suma important de diners. Planas es va quedar parat. Després de comunicar-li al president, aquest va insistir que el volia i que seguís negociant. El nebot va començar demanant una quantitat estratosfèrica fins que va anar rebaixant les seves pretensions. Finalment, Ballester va reclamar tres milions de francs francesos vells, que equivalien a unes 400.000 pessetes, una xifra prou considerable en aquella època.
Pagament altruista
L'economia del futur president, però, no estava per a gaires festes. Havia hipotecat cinc vegades la seva casa de Saint-Martin-le-Beau, al costat de París, per mantenir viva la institució de la Generalitat a l'exili. Una persona del seu entorn, que les fonts consultades no han sabut dir qui era, es va oferir a pagar el medalló de manera altruista.
Al cap d'un mes i mig, el 23 d'octubre del 1977, Tarradellas aterrava a Barcelona davant l'eufòria d'un poble que s'havia esperat molts anys per veure aquella imatge, amb la medalla a la butxaca. L'endemà es va celebrar la presa de possessió del càrrec de president al saló Sant Jordi de la Generalitat. Al solemne i emotiu acte hi va assistir el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, que un mes abans, el 29 de setembre, havia signat el decret de restabliment de la Generalitat.
El dia de la investidura, la medalla va estar a punt de jugar-los de nou una mala passada. Suárez l'hi havia de penjar al coll en un acte protocol·lari, però la medalla es resistia. Aquesta peça du un ganxo que s'obre i es tanca, però aquell dia es va quedar encallat. Gràcies a una cinta que es conserva a l'arxiu de Poblet sabem què es van dir en aquells segons que van durar una eternitat. El líder de la UCD li va dir a cau d'orella: "Això no s'obre." La resposta de Tarradellas va ser irònica i taxativa: "Feia molts anys que no s'utilitzava."
Aquesta és la història d'una medalla, de la qual n'hi ha una reproducció al Museu d'Història de Catalunya, que setanta-sis anys després de la seva creació ja han portat quatre presidents més, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla i el propi Artur Mas; això sí, sense pagar.
Qui sí que la coneix és Jesús Olano, col·leccionista de medalles, que revela que Tarradellas va fer mans i mànigues per aconseguir el medalló banyat en or i àgata que Macià va encarregar l'any 1932 a un dels joiers més importants de l'època, Jaume Mercadé: "Li agradava la parafernàlia i com que era una figura discutida volia tenir aquest símbol per donar més legitimitat a la seva elecció." I és que el successor de Josep Irla "no era un home que deixés res a la improvisació", relata Víctor Torres, assessor jurídic del president durant la seva estada a París.
Montserrat Catalán, secretària personal del president des del 1977 fins al 1988 i ara directora de l'Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià del Museu de Poblet, explica que va ser Romà Planas, l'home de confiança del president, qui va coordinar l'operació després que Tarradellas i el president espanyol Adolfo Suárez acordessin el restabliment de la Generalitat a principis de juliol del 1977.
Durant tot aquell estiu, Planas es va estar desplaçant contínuament fins al poble del Voló, a la Catalunya Nord, on vivia el nebot de la segona dona de Lluís Companys, Carme Ballester, que era qui tenia el medalló. I és que no va ser una operació senzilla. Francesc Ballester li va comentar que no se'n pensava desprendre si no li pagaven una suma important de diners. Planas es va quedar parat. Després de comunicar-li al president, aquest va insistir que el volia i que seguís negociant. El nebot va començar demanant una quantitat estratosfèrica fins que va anar rebaixant les seves pretensions. Finalment, Ballester va reclamar tres milions de francs francesos vells, que equivalien a unes 400.000 pessetes, una xifra prou considerable en aquella època.
Pagament altruista
L'economia del futur president, però, no estava per a gaires festes. Havia hipotecat cinc vegades la seva casa de Saint-Martin-le-Beau, al costat de París, per mantenir viva la institució de la Generalitat a l'exili. Una persona del seu entorn, que les fonts consultades no han sabut dir qui era, es va oferir a pagar el medalló de manera altruista.
Al cap d'un mes i mig, el 23 d'octubre del 1977, Tarradellas aterrava a Barcelona davant l'eufòria d'un poble que s'havia esperat molts anys per veure aquella imatge, amb la medalla a la butxaca. L'endemà es va celebrar la presa de possessió del càrrec de president al saló Sant Jordi de la Generalitat. Al solemne i emotiu acte hi va assistir el president del govern espanyol, Adolfo Suárez, que un mes abans, el 29 de setembre, havia signat el decret de restabliment de la Generalitat.
El dia de la investidura, la medalla va estar a punt de jugar-los de nou una mala passada. Suárez l'hi havia de penjar al coll en un acte protocol·lari, però la medalla es resistia. Aquesta peça du un ganxo que s'obre i es tanca, però aquell dia es va quedar encallat. Gràcies a una cinta que es conserva a l'arxiu de Poblet sabem què es van dir en aquells segons que van durar una eternitat. El líder de la UCD li va dir a cau d'orella: "Això no s'obre." La resposta de Tarradellas va ser irònica i taxativa: "Feia molts anys que no s'utilitzava."
Aquesta és la història d'una medalla, de la qual n'hi ha una reproducció al Museu d'Història de Catalunya, que setanta-sis anys després de la seva creació ja han portat quatre presidents més, Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla i el propi Artur Mas; això sí, sense pagar.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada