OPINIÓ
"Aragonès calculava que, si aconseguia carregar-se l'amnistia, no hauria de competir amb Junqueras i encara menys amb el temible Puigdemont per la presidència de la Generalitat"
Aquest articulista, que seguia la votació a peu de Twitter mentre acabava un assaig sobre la Il·lustració escocesa, va haver d’empassar-se les seves paraules dues vegades al curt espai de mitja hora: primer, va fer un salt d’alegria en veure “El País”, diari que, per inexplicable inèrcia, considerava seriós, anunciant que Junts havia votat en contra, cosa que significava que complia les seves amenaces i deixava ERC, com sempre, com una venuda. Després es va empassar les seves paraules quan altres mitjans van anunciar que, de fet, Junts s’havia abstingut, facilitant així l’aprovació d’un decret que incloïa la possibilitat de deixar sense efecte l’amnistia. I, finalment, va decidir callar quan Junts va publicar una declaració amb les explicacions condignes de l’abstenció, cosa que obligava a no precipitar-se i estudiar les explicacions i què era el que Catalunya i l’independentisme havien guanyat amb una abstenció a la vora del precipici.
Aquí el resultat de les reflexions.
Un cop calmat el soroll mediàtic, emergeixen dos clars guanyadors, Sánchez i Puigdemont i tres clars perdedors, Yolanda Díaz, Pablo Iglesias i Pere Aragonès.
Pel que fa als dos primers, es perdonarà la innocent presumpció de l’articulista recordant que, una vegada més, es compleix el seu vaticini que aquesta legislatura serà una pugna, gairebé un duel personal, entre Sánchez i Puigdemont que són els dos polítics de més talla del panorama polític espanyol.
El gran triomfador de la tarda va ser l’absent, Puigdemont, que es consolida com el líder legítim de l’independentisme i futur president de la Generalitat. Va consolidar l’amnistia sense ni tan sols haver de votar a favor dels decrets i, una mica insòlit, la delegació de competències en matèria d’immigració, a més d’altres de menys impacte, però també importants. La qüestió és si aquestes promeses (de moment es negocien promeses) es compleixen, però el PSOE ja ha calibrat allò que pot suposar un incompliment.
Pedro Sánchez també consolida la seva posició i revalida la fama del més difícil encara. Aconsegueix neutralitzar l’amenaça del vot en contra de Junts, que podria enfonsar el seu govern tot just estrenat i se’n surt amb dos dels tres decrets llei aprovats, mentre que el tercer naufraga, però sense cost personal per a ell, perquè era una norma de la seva sòcia, Yolanda Díaz.
El panorama dels perdedors és desolador. Yolanda Díaz s’ha quedat sense la seva peça més apreciada, per la qual havia apostat, perquè no va vèncer l’antagonisme de Podem, que sembla més mogut pel ressentiment personal i la rancúnia del trio Belarra/Montero/Iglesias que per una consideració política racional del que estava en joc. La seva derrota és la seva derrota personal i, amb això, disminueix el seu pes al govern de coalició.
Podem perd el ja minso crèdit que li quedava. A la primera votació ja ha trencat la seva promesa de no posar en perill l’estabilitat del govern d’esquerra. Aquesta rebequeria personal del trio esmentat els enfrontarà a tota l’esquerra de l’arc parlamentari que no sigui l’estricta audiència dels sermons televisius d’Iglesias, però, sobretot, els fa aparèixer com uns infeliços enganyats per Junts. Van votar en contra del decret llei de mesures socials perquè creien que els de Junts també ho farien i, al final, s’han quedat sols votant en contra amb el PP, VOX i UPN. Gloriós final per als que volien assaltar el cel.
Si algú pot rivalitzar amb Podem al capítol de desastres, és ERC i Pere Aragonès en concret. El seu paper d’escolanet del PSOE i la seva absoluta deslegitimació com a partit independentista han estat patents. En un primer moment, van intentar enganyar Junts demanant el vot a favor dels decrets com pensaven fer ells. Calculava l’infeliç Aragonès que, si aconseguia carregar-se l’amnistia, no hauria de competir amb Junqueras i encara menys amb el temible Puigdemont per la presidència de la Generalitat. I li ha sortit el tret per la culata. Però el resultat encara li porta un disgust més gran: la delegació integral (i corresponent finançament) de les competències en matèria d’immigració. A veure com gestionen aquests genis una immigració desfermada que té l’opinió pública catalana crispada mentre continuen fent discursets ideològics woke sense cap sentit.
Tot plegat, una clara victòria de Waterloo i un pas endavant de l’independentisme català.
ENLLAÇ ARTICLE :
https://elmon.cat/opinio/waterloo-mana-784041/
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada