No cal dir-ho: tot plegat és força estrany. Les relacions entre els serveis secrets del Marroc i d'Espanya sempre ho han estat molt, d'estranyes. Són dos països a punt de barallar-se tothora, però hi ha interessos inconfessables que sembla que uns i altres comparteixen. Negocis. Ara, siga com siga, en el punt a què hem arribat la crisi no pot fer sinó escalar i augmentar. Tan bon punt el rei va anul·lar l'indult de Daniel Galván i va demanar que acabàs de complir la condemna en una presó espanyola, el partits marroquins començaren a exigir que Espanya el detingués i l'extradís. Ho pot fer, això, Espanya? Serà curiós de saber-ho. Quan un estat mou tantes tecles, el monarca inclòs, per alliberar un personatge d'aquest estil i amb aquest historial lamentable és perquè li deu alguna cosa grossa. O perquè li fa molta por. I per tant, a mi em sembla molt difícil que ara els espanyols el tornen a vendre, així com així, als marroquins.
I si passen els dies i Galván no apareix al Marroc detingut, només és possible que les relacions entre Espanya i el Marroc empitjoren, i molt. La població marroquina ha esclatat amb una energia sorprenent per aquest cas i no sembla disposada a cedir. Que el rei haja cedit, un fet ben poc habitual, ja indica que el volum de la protesta és més que notable. I la protesta gira cada vegada més, com és normal, cap a Espanya. De moment els marroquins semblen convençuts que Espanya detindrà el seu espia pedòfil i el lliurarà al Marroc. Segons que vagen passant els dies serà més i més inevitable que acusen Espanya d'encobrir-lo i de defensar-lo. I si això passa, aleshores pot esclatar al Marroc un incendi de proporcions incalculables.
Perquè l'antiespanyolisme al Marroc és natural. Forma part de la manera d'entendre el país i del relat sobre com s'ha fet. Les crítiques al colonialisme i al maltractament són ben vives i prenen força a compte de l'irresolta qüestió de les ciutats i illots en poder encara avui d'Espanya, qüestió que apareix i reapareix cíclicament en la política marroquina. I Mohàmmed VI i Juan Carlos seran tan amics com vulguen, però el monarca marroquí, acorralat i espantat per les primaveres àrabs, sap perfectament que només pot agafar-se al greuge espanyol com a forma de subsistència. De moment ha fet el desentès, però no ha dubtat a encolomar tota la culpa a Juan Carlos. Atenció als dies vinents, que això promet.
PD. Alhora Espanya ha tornat a moure un cafarnaüm a Gibraltar. Anem bé. Que vagen excitant els enemics, que en política internacional hi ha poques regles més vives que l'antiga dita 'l'enemic del meu enemic és el meu amic'.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada