Hèctor López Bofill |
En el meu llibre tot just publicat, La trama contra Catalunya,
dedico un capítol a seguir el rastre de les connexions que, durant la
Transició, van vincular alguns quadres dels dirigents que acabarien
liderant el PSC a prohoms de l'estament franquista. La tesi que plantejo
en el text és que sectors rellevants del socialisme català, alguns dels
quals mantenien fins i tot estrets lligams familiars amb jerarques del
règim, van pactar amb els poders fàctics procedents de la dictadura que
la democràcia no implicaria una ruptura ni en l'ordre social ni en el
marc polític nacional. La part essencial del pacte consistia a garantir
l'espanyolitat de Catalunya i a aprofundir en la seva assimilació en la
següent etapa, tot aprofitant electoralment el nombrós contingent
d'immigració procedent de diverses regions d'Espanya que s'havia
instal·lat a Catalunya durant els anys cinquanta i seixanta sota una
administració franquista. Amb aquest aparell de dominació, també nodrit
en bona part de funcionaris aliens al país i hostils a la realitat
catalana, es va consolidar un imaginari d'espanyolitat que dificultava
la integració de la immigració en la llengua i en la cultura pròpies,
una circumstància que, segons la referida entesa entre les elits i
l'esquerra moderada, calia mantenir i conrear sota el sistema
constitucional si es volia minoritzar el catalanisme, tallar de soca-rel
qualsevol deriva independentista i blindar la integritat de l'estat.
Espero que el lector comprengui que no
destacaré en aquest article noms i cognoms perquè, tot i ser conscient
que la genealogia presentada a La trama contra Catalunya tampoc
no sorprendrà aquells que coneguin el nostre passat recent, aspiro que
comprin el llibre i se'l llegeixin i que, si no estan d'acord amb la
meva hipòtesi, s'animin a obrir un debat de moment inexistent (cosa que
potser assenyala que tinc raó).
En qualsevol cas, l'operació que en la
meva narració es desplega durant els anys setanta i que va comptar amb
algun atzar funest per al catalanisme (com ara la desaparició de Josep
Pallach el gener del 1977) va tenir un cert èxit atès que la
impermeabilitat a la catalanitat ha acabat definint una part important
de la població immigrant arribada durant el franquisme i també els seus
descendents (una altra cosa, com veurem, són les desastroses
conseqüències que la citada maniobra ha tingut per al PSC vist en
retrospectiva). L'any 2013 continua essent possible viure a Catalunya i
progressar-hi socialment sense haver de fer cap esforç d'integració ni
en la cultura ni en la llengua del país. Una persona monolingüe
castellana que resideixi a l'àrea metropolitana de Barcelona pot
desenvolupar la mateixa activitat laboral, els mateixos hàbits de consum
mediàtic o la mateixa actitud cívica i política que si visqués a
Alcobendas o a Dos Hermanas i en la persistència d'aquest estat de coses
durant dècades el PSC ha estat determinant. Això s'ha produït malgrat
alguns gestos de compromís del PSC amb el català, com ara el suport a la
immersió lingüística a les escoles però, tret dels moments inicials,
l'actitud socialista cap al fet nacional sempre ha estat marcada per una
certa tebior, amb fortes discrepàncies respecte a d'altres àmbits de la
política lingüística (com succeí en la tramitació de la llei del 1998) i
sense gens d'entusiasme en el moment de fer efectives les mesures que
haurien d'haver tendit a reforçar el català com a llengua hegemònica en
l'espai públic.
Paradoxalment, aquella aliança entre les
estructures franquistes i la immigració no integrada engalzada a través
de determinades figures del socialisme català, que tants rèdits va donar
durant els anys vuitanta i noranta, està portant el PSC a l'abisme.
Primer va significar el bandejament del suposat sector catalanista del
partit (dic suposat no sols per la connivència fundacional amb
els poders del règim, sinó també pels beneficis polítics i professionals
que van ungir els seus protagonistes quan es tractava d'obtenir vots de
l'obrerisme espanyol en el marc electoral estatal, moment en el qual no
sols no discrepaven en res, sinó que eren els principals responsables
del manteniment d'unes línies de fractura d'identitat que podien
rebentar en qualsevol moment). Després, la manca de determinació
nacional ha acabat desembocant en el malson que des del PSC s'havia
brandat com a coartada per no qüestionar l'ordre espanyol: el
lerrouxisme, la fi d'una (fictícia) cohesió social. L'avenç electoral de
les opcions espanyolistes sense embuts entre els antics votants
socialistes (PP, Ciutadans) està a punt de donar l'estocada final a un
gran autoengany que no es va saber corregir a temps. Un moviment que
s'accelera des del mateix PSC tot arrenglerant-se amb els seus
competidors i tot provant de reforçar el seu accent en un atribut que,
malgrat haver estat sempre present i sempre revelat amb subtilesa, les
altres forces polítiques contràries a la catalanitat exhibeixen amb més
efectivitat: l'espanyolisme ètnic.
Aquest moviment va ser el que vam
presenciar la setmana passada a l'Hospitalet a través de la determinació
de la seva alcaldessa: tant en el pacte amb el PP i la ultradreta
racista de Plataforma per Catalunya per aprovar una moció que insta a
boicotejar tota consulta sobre la independència, com en una extemporània
campanya a favor del no en el suposat referèndum (la qual cosa es
contradiu amb l'objectiu darrer de la moció bàsicament dirigit a fer que
els ciutadans no puguin votar sobre el futur del seu país).
Amb la seva iniciativa, d'efectes més
corrosius si considerem que va coincidir en el temps amb la presentació
per part de Pere Navarro de l'impossible projecte federal acollit amb
fredor pel PSOE, Marín ha creuat una línia vermella, o potser, d'acord
amb el que hem dit, ens ha recordat quins eren els veritables orígens
del projecte socialista.
* Article publicat al diari El Punt Avui
2 comentaris :
Dic de veritat que crec que el buscaré aquest llibre. Un exercici documental com deu mana, contra els traïdors del socialisme!! Espero poder-lo llegir! PSOE Falangistes!!!!! Mori el Mal govern!
spastic473 Jo encara no ho he llegit pèro m'ho han recomenat
Publica un comentari a l'entrada