Víctor Alexandre
Ells potser no ho saben, però són dos cadàvers polítics.
Es diuen Josep Antoni Duran i Lleida i Alícia Sánchez-Camacho. Tots dos
són un llast per a les seves respectives formacions i no passarà gaire
temps sense que aquestes decideixin llançar-les al buit com a única
solució per poder-se enlairar. Duran i Lleida s’ha convertit en un
problema cada cop més insostenible per a Convergència Democràtica i és
avui el principal enemic que té el president Mas, fins al punt que en
les passades eleccions, sumant-se a la caverna espanyola, va fer unes
“oportunes” i ben planificades declaracions per tal de restar vots a
CiU. I Sánchez-Camacho, a més de revelar-se com una màquina de perdre
escons en benefici de Ciudadanos, ha pastifejat –encara més– el nom del
PP amb l’afer de La Camarga. De fet, la difusió de les seves paraules en
l’esmentat restaurant l’ha mostrada com un càrrec polític habituat a
gastar-se 900 euros en bosses de pell de cocodril, cosa que ha fet que
molta gent es pregunti d’on treu els diners. Del sou, de les dietes o
dels extres?
Duran, per la seva banda, creia haver trobat en el confederalisme
la maniobra perfecte per fer-se passar per catalanista sense ser
independentista. Però algú li va comunicar que Catalunya no es pot
confederar amb Espanya sense ser independent, ja que la confederació
només és possible entre iguals, i, des d’aleshores, va dient que la
independència de Catalunya ha de durar només “un instant”, talment com
un flaix. Duran, per tant, vol que Catalunya sigui independent per dir
immediatament que vol ser dependent. I és que el líder d’Unió i
Sánchez-Camacho són dues cares d’una mateixa moneda. El primer, quan era
jove, segons explica Eugeni Casanova en el llibre Viatge a les entranyes de la llengua,
“exercia el càrrec d’animador del Cara al sol” a l’institut de Tamarit
de Llitera amb “molt d’entusiasme” i denunciava amb “posat altiu” els
companys que “no s’hi esforçaven”. La segona, sempre delerosa de sortir a
la tele, demana la dimissió del president de Catalunya, per haver
iniciat un procés sobiranista. Curiosament, ves per on, no va demanar
mai la dimissió de Fraga Iribarne per haver estat ministre feixista i
fundador del seu partit.
Quina llàstima que Duran i Lleida i Sánchez-Camacho no
s’adonin que els minuts de glòria que esgarrapen cada dia en els
telenotícies amb les seves misèries, lluny de ser acumulatius,
s’esvairan com un sospir i els seus noms no significaran res en la
història del nostre país. Res de res. L’únic que podrien fer per mirar
d’ennoblir mínimament la seva imatge futura seria presentar la dimissió.
Però no ho faran perquè el cinisme, l’arrogància i els deliris de
grandesa que arrosseguen estan per damunt d’una lleialtat a Catalunya
que mai no han tingut.
http://www.naciodigital.cat/opinionacional/noticia/5943/duran/camacho/dos/cad/vers/pol/tics?utm_source=twitterfeed&utm_medium=twitter
dissabte, 27 d’abril del 2013
Duran i Camacho, dos cadàvers polítics
Publicado por
Rosa Mary
Etiquetas:
DURAN I LLADRE
,
FATXES DE MERDA
,
POLITICA
,
Sánchez Camacho
en
0:46:00
Subscriure's a:
Comentaris del missatge
(
Atom
)
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada