via
L'expresident del Consell d'Estat, Francisco Rubio Llorente, indica l'escletxa en el marc legal actual que permetria una consulta no vinculant a Catalunya
El “sí” hauria d'obrir una negociació bilateral prèvia a la reforma constitucional
07/03/13 02:00
-
barcelona
Existeixen
vies legals dins de la Constitució per poder convocar una consulta en
què Catalunya es pronunciï sobre el seu futur. Ha estat víctima d'una
interpretació intransigent de la carta magna, però té raó el ja exfiscal
superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, quan diu que hi ha
“alternatives” per fer encaixar l'actual marc legal amb el legítim dret a
decidir del poble català. I no és l'únic jurista gens sospitós de ser
independentista que ho defensa.
El més rellevant és segurament Francisco Rubio Llorente, catedràtic de la Universidad Complutense de Madrid, membre del Tribunal Constitucional entre 1980 i 1992 (en va ser tres anys vicepresident) i president del Consell d'Estat, el principal òrgan assessor del govern espanyol, entre el 2004 i el 2012. Rubio no sols creu que Catalunya hauria de parlar si així ho desitja, sinó que ha indicat el camí a seguir per fer-ho dins la legalitat espanyola actual, en dos articles a El País publicats el 8 d'octubre i l'11 de febrer. Altres catedràtics de dret constitucional l'avalen, entre els quals destaca a Catalunya Joan Vintró, de la Universitat de Barcelona, que amplia la tesi troncal amb una variant en el marc de la legalitat catalana. Una altra cosa, és clar, és que a Madrid hi hagi voluntat política per permetre-ho, però en tot cas no pot seguir escudant-se en la suposada il·legalitat d'una consulta.
Sosté Rubio que, per molt que dolgui a l'Estat, vistes les majories parlamentàries actuals cal saber si el poble català de debò vol marxar. “I no sembla lògic per verificar si la societat catalana vol o no la independència que calgui preguntar-ho a tots els espanyols”, apunta. A partir d'aquí, recorda que el govern de l'Estat “ha de contribuir a buscar vies” i, com a titular de la sobirania, “pot autoritzar la celebració de referèndums d'àmbit territorial restringit”, en una aplicació generosa de l'article 92 de la Constitució, que diu que “les decisions polítiques d'especial transcendència podran ser sotmeses a referèndums consultius de tots els ciutadans”. El jurista suggereix que sigui el Parlament, com a principal interessat i a qui l'article 87.2 de la Constitució dóna atribucions, qui obri el procés demanant al Congrés la reforma de la llei orgànica 2/1980 de les diferents modalitats de referèndum, el text que va desenvolupar en la pràctica l'article 92. En el marc d'aquesta modificació caldria precisar, segons l'exmagistrat del TC, totes les condicions que ara no recull la llei per fer la convocatòria: què es preguntaria, qui podria votar, quina majoria caldria per considerar aprovada la proposta, si hi hauria circumscripció única o provincials o quin procediment caldria seguir en cas que la resposta fos afirmativa.
“El fet que l'article 92 parli de tots els ciutadans és salvable si es pacta en la reforma –i molt millor si és amb el PP i el PSOE perquè ningú ho impugni després al TC– que una part de l'Estat pugui convocar referèndums, si bé sempre ha de quedar clar que són per obrir un procés de reforma constitucional, i no pas per acabar res”, puntualitza el també professor de dret de la UB, Josep M. Castellà. “Caldria una pregunta del tipus «està d'acord que Catalunya sigui independent després d'una reforma constitucional que així ho pugui reconèixer»?”, apunta Vintró, que admet: “No pots fer una consulta de la qual pretenguis derivar una conseqüència jurídica immediata contrària a la Constitució.” I menys tenint en compte que aquesta estableix que qualsevol referèndum que no sigui per aprovar la pròpia reforma o un Estatut d'Autonomia no serà mai vinculant.
A partir d'aquest pacte polític al Congrés, i amb la base legal ja adaptada, seria el rei, a petició de Mariano Rajoy, qui hauria de convocar el referèndum, sota l'empara de la maquinària oficial estatal, com la base del cens electoral i la garantia de les juntes electorals. A partir d'aquí, Rubio Llorente admet que si el resultat fos afirmatiu, la separació mai podria dur-se a terme de manera unilateral, sinó que caldria una negociació bilateral entre ambdós governs. Els acords que s'assolissin, això sí, caldria sotmetre'ls després al complex procediment de reforma de la Constitució que estipula el seu article 168 (vegeu gràfic), que inclouria noves eleccions, aprovació de les dues cambres, anterior i posterior, per un mínim de dos terços i un referèndum final en què participessin tots els espanyols. “Si es vol fer legalment, ha de ser així”, sentencia Vintró.
El més rellevant és segurament Francisco Rubio Llorente, catedràtic de la Universidad Complutense de Madrid, membre del Tribunal Constitucional entre 1980 i 1992 (en va ser tres anys vicepresident) i president del Consell d'Estat, el principal òrgan assessor del govern espanyol, entre el 2004 i el 2012. Rubio no sols creu que Catalunya hauria de parlar si així ho desitja, sinó que ha indicat el camí a seguir per fer-ho dins la legalitat espanyola actual, en dos articles a El País publicats el 8 d'octubre i l'11 de febrer. Altres catedràtics de dret constitucional l'avalen, entre els quals destaca a Catalunya Joan Vintró, de la Universitat de Barcelona, que amplia la tesi troncal amb una variant en el marc de la legalitat catalana. Una altra cosa, és clar, és que a Madrid hi hagi voluntat política per permetre-ho, però en tot cas no pot seguir escudant-se en la suposada il·legalitat d'una consulta.
Sosté Rubio que, per molt que dolgui a l'Estat, vistes les majories parlamentàries actuals cal saber si el poble català de debò vol marxar. “I no sembla lògic per verificar si la societat catalana vol o no la independència que calgui preguntar-ho a tots els espanyols”, apunta. A partir d'aquí, recorda que el govern de l'Estat “ha de contribuir a buscar vies” i, com a titular de la sobirania, “pot autoritzar la celebració de referèndums d'àmbit territorial restringit”, en una aplicació generosa de l'article 92 de la Constitució, que diu que “les decisions polítiques d'especial transcendència podran ser sotmeses a referèndums consultius de tots els ciutadans”. El jurista suggereix que sigui el Parlament, com a principal interessat i a qui l'article 87.2 de la Constitució dóna atribucions, qui obri el procés demanant al Congrés la reforma de la llei orgànica 2/1980 de les diferents modalitats de referèndum, el text que va desenvolupar en la pràctica l'article 92. En el marc d'aquesta modificació caldria precisar, segons l'exmagistrat del TC, totes les condicions que ara no recull la llei per fer la convocatòria: què es preguntaria, qui podria votar, quina majoria caldria per considerar aprovada la proposta, si hi hauria circumscripció única o provincials o quin procediment caldria seguir en cas que la resposta fos afirmativa.
“El fet que l'article 92 parli de tots els ciutadans és salvable si es pacta en la reforma –i molt millor si és amb el PP i el PSOE perquè ningú ho impugni després al TC– que una part de l'Estat pugui convocar referèndums, si bé sempre ha de quedar clar que són per obrir un procés de reforma constitucional, i no pas per acabar res”, puntualitza el també professor de dret de la UB, Josep M. Castellà. “Caldria una pregunta del tipus «està d'acord que Catalunya sigui independent després d'una reforma constitucional que així ho pugui reconèixer»?”, apunta Vintró, que admet: “No pots fer una consulta de la qual pretenguis derivar una conseqüència jurídica immediata contrària a la Constitució.” I menys tenint en compte que aquesta estableix que qualsevol referèndum que no sigui per aprovar la pròpia reforma o un Estatut d'Autonomia no serà mai vinculant.
A partir d'aquest pacte polític al Congrés, i amb la base legal ja adaptada, seria el rei, a petició de Mariano Rajoy, qui hauria de convocar el referèndum, sota l'empara de la maquinària oficial estatal, com la base del cens electoral i la garantia de les juntes electorals. A partir d'aquí, Rubio Llorente admet que si el resultat fos afirmatiu, la separació mai podria dur-se a terme de manera unilateral, sinó que caldria una negociació bilateral entre ambdós governs. Els acords que s'assolissin, això sí, caldria sotmetre'ls després al complex procediment de reforma de la Constitució que estipula el seu article 168 (vegeu gràfic), que inclouria noves eleccions, aprovació de les dues cambres, anterior i posterior, per un mínim de dos terços i un referèndum final en què participessin tots els espanyols. “Si es vol fer legalment, ha de ser així”, sentencia Vintró.
La via de l'Estatut
Així,
o a través de la legalitat catalana, segons afegeix el catedràtic
català. I és que l'article 122 de l'Estatut, que el TC no va tocar en la
sentència del 2010, capacita la Generalitat per convocar referèndums en
l'estricte marc de les seves competències.
Això sí, sempre prèvia autorització de l'Estat, que n'hauria de regular les condicions. A més, el govern hauria de comparèixer després per informar de la seva posició sobre el resultat. El Parlament va desenvolupar-ho a través de la llei de consultes populars per via de referèndum 4/2010, que l'executiu de Zapatero va dur al TC, si bé actualment és vigent perquè la interlocutòria 87/2011 n'aixecaria la suspensió cautelar.
Vintró veu aquí una via alternativa en interpretar que la Generalitat pot convocar, no atenent al llistat estricte de les seves competències, sinó al de les facultats que té “atribuïdes”, entre les quals hi ha la petició, a partir del resultat de la consulta, d'una reforma de la Constitució. Castellà, en canvi, no ho veu tan clar i interpreta que, “jurídicament, una atribució no és una competència, perquè llavors es podria convocar un referèndum sobre qualsevol cosa”. “Tota la lògica ens diu que la decisió final és de l'Estat, així que en cap cas es pot fer en base a la llei catalana, perquè si s'aplica la doctrina de l'Estatut pot ser fàcilment derogada”, sentencia.
Això sí, sempre prèvia autorització de l'Estat, que n'hauria de regular les condicions. A més, el govern hauria de comparèixer després per informar de la seva posició sobre el resultat. El Parlament va desenvolupar-ho a través de la llei de consultes populars per via de referèndum 4/2010, que l'executiu de Zapatero va dur al TC, si bé actualment és vigent perquè la interlocutòria 87/2011 n'aixecaria la suspensió cautelar.
Vintró veu aquí una via alternativa en interpretar que la Generalitat pot convocar, no atenent al llistat estricte de les seves competències, sinó al de les facultats que té “atribuïdes”, entre les quals hi ha la petició, a partir del resultat de la consulta, d'una reforma de la Constitució. Castellà, en canvi, no ho veu tan clar i interpreta que, “jurídicament, una atribució no és una competència, perquè llavors es podria convocar un referèndum sobre qualsevol cosa”. “Tota la lògica ens diu que la decisió final és de l'Estat, així que en cap cas es pot fer en base a la llei catalana, perquè si s'aplica la doctrina de l'Estatut pot ser fàcilment derogada”, sentencia.
5
opcions
per fer una consulta dins la legalitat dóna un estudi recent de l'Institut d'Estudis Autonòmics, ja en fase de conclusions.
Les consultes no referendàries, una “via morta”
Vintró i Castellà
veuen poc futur a l'aposta del govern d'aprovar una llei de consultes no
referendàries per esquivar l'obligatori permís de l'Estat, adduint que
seria per convocar una consulta i no un referèndum, tal com el defineix
la legalitat espanyola. És a dir, que no es faria en base al cens sinó a
un cos electoral específic distint a partir del padró i amb dret de vot
potser als 16 anys, i amb unes garanties institucionals específiques a
banda de la junta electoral. “La llei en tramitació té tots els números
que la impugnaran i suspendran, és una via morta”, avisa Vintró, per a
qui el seu valor com a expressió de la voluntat popular també seria
menor, i només cal provar-la si és impossible per les dues primeres
vies. Un informe de l'Institut d'Estudis Autonòmics fet públic fa uns
dies apunta encara dues vies més, que de fet no són més que variants de
les altres: la transferència puntual a la Generalitat de la capacitat
per convocar referèndums, per mitjà de l'article 150.2 de la
Constitució, o bé la reforma de l'article 92.
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/3-politica/17-politica/625783-un-referendum-dins-la-constitucio.html
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada