Opinió. Agustí Bordas
12/03/2013"El govern canadenc, com molts altres governs i cancelleries d’arreu del món, ha iniciat la prospecció del sobiranisme català"
 |
| Agustí Bordas Agustí Bordas i Cuscó és un català amb passaport canadenc; des de fa dotze anys viu a Ottawa, Ontario, on és conseller principal de polítiques del Govern Federal Canadenc. |
Durant el mes de març, els carrers d’Ottawa s’impregnen amb el tuf
embafador del desglaç. Després de caminar tres cantonades i un cop
arribat a una de les seus de l’Oficina del Consell Privat –el cor de la
burocràcia a la Federació Canadenca– deixo enrere la fortor ambiental,
el neogòtic xaró i la febre constructora del centre de la ciutat.
M’he assabentat d’una presentació en petit comitè encarregada a Jesús Ruiz-Huerta, professor d’economia aplicada de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid. El títol de la conferència és veritablement apassionant: “Independència catalana i crisi econòmica espanyola”. La realitat política catalana ha esdevingut un afer amb rellevància global i el govern canadenc, com molts altres governs i cancelleries d’arreu del món, ha iniciat la prospecció del sobiranisme català.
La sala de reunions, presidida per una llarga taula de fusta noble, disposa d’un prominent rellotge digital que marca les diferents zones horàries del vast domini territorial canadenc: de Terra-Nova fins a la Colúmbia Britànica. Presideix aquesta reunió d’uns vint participants el Sots-Ministre Adjunt, Alfred Leblanc, l’afable mandarí a qui hom saluda amb reverència.
Ruiz-Huerta és un home escanyolit, inquiet i ben empolainat, amb vestit anglès i cabells llargs, d’un to d’argent blanquinós. Em sembla una síntesi d’un senyor de Serrano amb un gentilhome argentí. Observo que el títol de la conferència ha canviat: “L’actual situació de Catalunya en el context de la crisi econòmica espanyola”. Un cop tothom ha pres seient, arriba atabalat Juan Antonio Martín Burgos, primer secretari de l’ambaixada espanyola a Ottawa. Martín Burgos és un home alt, vestit a l’anacrònica usança Churchilliana.
Ruiz-Huerta comença la seva intervenció excusant la seva provinença madrilenya a l’hora de parlar de Catalunya i recordant que, malgrat ésser madrileny, el seu segon cognom és Carbonell, un factor que l’enllaça amb els emprenedors catalans que feren fortuna amb la producció d’oli a Andalusia. Més endavant m’explicarà que és amic personal d’Antoni Castells, antic Conseller d’Economia del Govern català. En termes generals, el catedràtic espanyol ofereix una visió acurada de l’Estat autonòmic, el sistema fiscal de règim comú i el sistema foral basc i navarrès. Ruiz-Huerta destaca com els territoris amb una hisenda foral han trampejat millor la crisi, aconseguint limitar l’augment de la taxa d’atur.
La tesi desenvolupada per Ruiz-Huerta consisteix en destacar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol de 2010 contra l’Estatut català i la negativa de Mariano Rajoy a negociar un pacte fiscal per a Catalunya per explicar l’explosió sobiranista al Principat. En termes generals, la presentació de l’economista madrileny em sembla poc esbiaixada i mereixedora de congratulació. No obstant, un cop enllestit el PowerPoint i iniciada la fase de debat, decideixo esdevenir el primer participant tot presentant-me: “per a aquells de vostès qui no em coneguin, em dic Agustí Bordas i Cuscó i sóc un català”.
Després d’uns instants de commoció i sorpresa, la resta de participants semblen haver-se eixorivit amb la presència inesperada a la sala d’un català amb passaport canadenc.
Malgrat no ser el conferenciant, explico diversos factors omesos en la presentació de Ruiz-Huerta: la sentència del Tribunal Constitucional alemany de Karlsruhe que estableix la consideració del principi d'ordinalitat en la redistribució dels recursos fiscals, quelcom no respectat en el sistema espanyol. Afegeixo que, en cap cas, un land amb ingressos fiscals per sota la mitjana abans de la compensació, tindrà més recursos que la mitjana després de l'equalització, quelcom perpetuat en el sistema espanyol. En segon lloc explico que la proposta de pacte fiscal català incloïa una partida addicional en matèria de solidaritat, quelcom absent en els sistemes basc i navarrès. En tercer lloc explico que els rànking presentats per Ruiz-Huerta són calculats amb la metodologia de Cost-Benefici quan, per entendre els fluxos fiscals, és més adequat emprar l’enfocament del flux monetari neutralitzat. En quart lloc indico que la sentència del Tribunal Constitucional es produí amb retard, per un tribunal polititzat i un cop el poble català ja havia aprovat l’Estatut en referèndum. Finalment, destaco que, en cap cas, es pot considerar el nacionalisme català com un moviment etnicista, quelcom suggerit per Ruiz-Huerta en la seva presentació.
En resposta a aquesta intervenció i amb un to de gendarme francès, el representant diplomàtic espanyol indica que el Govern espanyol ha decidit impugnar la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya –quelcom rebut amb somriures sorneguers per part d’uns participants que havien entès la composició i intencionalitat última del Tribunal Constitucional espanyol– i la suposada voluntat de Mariano Rajoy per dialogar amb l’executiu català.
Uns instants més tard, Kevin Farrell, el conseller polític de la British High Commission –equivalent de l’ambaixada del R.U. a Ottawa– aclareix que, a diferència de l’Estat espanyol, el Govern britànic sí que havia facilitat un referèndum d’independència per a Escòcia. Tot destacant la cultura democràtica britànica, es nota un cert to irònic en la veu d’aquest escocès mentre s’adreça al diplomàtic espanyol.
Els esdeveniments d’aquest passat 1 de març exemplifiquen la vital importància per a Catalunya de comptar amb una activa representació exterior. Sense cap mena de dubte, la meva presència és una anècdota poc rellevant comparada amb les desenes de reunions governamentals i acadèmiques que tracten –en absència de representació catalana– el sobiranisme català. Cal disposar d’una diplomàcia catalana per garantir la humanització i comprensió de la voluntat catalana i, per aquest motiu, és imperatiu que la Generalitat organitzi, amb tota la celeritat possible, un argumentari i un equip paraconsular per defensar el procés d’emancipació català. Ens hi juguem aconseguir el reconeixement internacional de l’Estat català.
M’he assabentat d’una presentació en petit comitè encarregada a Jesús Ruiz-Huerta, professor d’economia aplicada de la Universitat Rey Juan Carlos de Madrid. El títol de la conferència és veritablement apassionant: “Independència catalana i crisi econòmica espanyola”. La realitat política catalana ha esdevingut un afer amb rellevància global i el govern canadenc, com molts altres governs i cancelleries d’arreu del món, ha iniciat la prospecció del sobiranisme català.
La sala de reunions, presidida per una llarga taula de fusta noble, disposa d’un prominent rellotge digital que marca les diferents zones horàries del vast domini territorial canadenc: de Terra-Nova fins a la Colúmbia Britànica. Presideix aquesta reunió d’uns vint participants el Sots-Ministre Adjunt, Alfred Leblanc, l’afable mandarí a qui hom saluda amb reverència.
Ruiz-Huerta és un home escanyolit, inquiet i ben empolainat, amb vestit anglès i cabells llargs, d’un to d’argent blanquinós. Em sembla una síntesi d’un senyor de Serrano amb un gentilhome argentí. Observo que el títol de la conferència ha canviat: “L’actual situació de Catalunya en el context de la crisi econòmica espanyola”. Un cop tothom ha pres seient, arriba atabalat Juan Antonio Martín Burgos, primer secretari de l’ambaixada espanyola a Ottawa. Martín Burgos és un home alt, vestit a l’anacrònica usança Churchilliana.
Ruiz-Huerta comença la seva intervenció excusant la seva provinença madrilenya a l’hora de parlar de Catalunya i recordant que, malgrat ésser madrileny, el seu segon cognom és Carbonell, un factor que l’enllaça amb els emprenedors catalans que feren fortuna amb la producció d’oli a Andalusia. Més endavant m’explicarà que és amic personal d’Antoni Castells, antic Conseller d’Economia del Govern català. En termes generals, el catedràtic espanyol ofereix una visió acurada de l’Estat autonòmic, el sistema fiscal de règim comú i el sistema foral basc i navarrès. Ruiz-Huerta destaca com els territoris amb una hisenda foral han trampejat millor la crisi, aconseguint limitar l’augment de la taxa d’atur.
La tesi desenvolupada per Ruiz-Huerta consisteix en destacar la sentència del Tribunal Constitucional espanyol de 2010 contra l’Estatut català i la negativa de Mariano Rajoy a negociar un pacte fiscal per a Catalunya per explicar l’explosió sobiranista al Principat. En termes generals, la presentació de l’economista madrileny em sembla poc esbiaixada i mereixedora de congratulació. No obstant, un cop enllestit el PowerPoint i iniciada la fase de debat, decideixo esdevenir el primer participant tot presentant-me: “per a aquells de vostès qui no em coneguin, em dic Agustí Bordas i Cuscó i sóc un català”.
Després d’uns instants de commoció i sorpresa, la resta de participants semblen haver-se eixorivit amb la presència inesperada a la sala d’un català amb passaport canadenc.
Malgrat no ser el conferenciant, explico diversos factors omesos en la presentació de Ruiz-Huerta: la sentència del Tribunal Constitucional alemany de Karlsruhe que estableix la consideració del principi d'ordinalitat en la redistribució dels recursos fiscals, quelcom no respectat en el sistema espanyol. Afegeixo que, en cap cas, un land amb ingressos fiscals per sota la mitjana abans de la compensació, tindrà més recursos que la mitjana després de l'equalització, quelcom perpetuat en el sistema espanyol. En segon lloc explico que la proposta de pacte fiscal català incloïa una partida addicional en matèria de solidaritat, quelcom absent en els sistemes basc i navarrès. En tercer lloc explico que els rànking presentats per Ruiz-Huerta són calculats amb la metodologia de Cost-Benefici quan, per entendre els fluxos fiscals, és més adequat emprar l’enfocament del flux monetari neutralitzat. En quart lloc indico que la sentència del Tribunal Constitucional es produí amb retard, per un tribunal polititzat i un cop el poble català ja havia aprovat l’Estatut en referèndum. Finalment, destaco que, en cap cas, es pot considerar el nacionalisme català com un moviment etnicista, quelcom suggerit per Ruiz-Huerta en la seva presentació.
En resposta a aquesta intervenció i amb un to de gendarme francès, el representant diplomàtic espanyol indica que el Govern espanyol ha decidit impugnar la Declaració de Sobirania del Parlament de Catalunya –quelcom rebut amb somriures sorneguers per part d’uns participants que havien entès la composició i intencionalitat última del Tribunal Constitucional espanyol– i la suposada voluntat de Mariano Rajoy per dialogar amb l’executiu català.
Uns instants més tard, Kevin Farrell, el conseller polític de la British High Commission –equivalent de l’ambaixada del R.U. a Ottawa– aclareix que, a diferència de l’Estat espanyol, el Govern britànic sí que havia facilitat un referèndum d’independència per a Escòcia. Tot destacant la cultura democràtica britànica, es nota un cert to irònic en la veu d’aquest escocès mentre s’adreça al diplomàtic espanyol.
Els esdeveniments d’aquest passat 1 de març exemplifiquen la vital importància per a Catalunya de comptar amb una activa representació exterior. Sense cap mena de dubte, la meva presència és una anècdota poc rellevant comparada amb les desenes de reunions governamentals i acadèmiques que tracten –en absència de representació catalana– el sobiranisme català. Cal disposar d’una diplomàcia catalana per garantir la humanització i comprensió de la voluntat catalana i, per aquest motiu, és imperatiu que la Generalitat organitzi, amb tota la celeritat possible, un argumentari i un equip paraconsular per defensar el procés d’emancipació català. Ens hi juguem aconseguir el reconeixement internacional de l’Estat català.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada