Opinió. Víctor Alexandre
08/01/2013
"Del Olmo es vanta de viure a Catalunya des de fa mig segle i de no parlar mai la nostra llengua; només parla en espanyol"
No fa gaire, en un acte a Saragossa,
el periodista Luis del Olmo va parlar de Catalunya en uns termes molt
similars als del policia bo de l’espanyolisme. És a dir, aquell que,
sense deixar de considerar Espanya una creació divina i l’espanyolitat
un fet sagrat, adopta un paper bonhomiós, reposat i aparentment
dialogant a l’hora de parlar-ne. Vegem-ne alguns fragments:
• (Sobre la manifestació independentista del 2012): «Vaig estar voltant i, efectivament, hi havia un milió i mig de persones. Em van venir calfreds.»
• (Sobre l’independentisme): «Hi ha gent que estima Catalunya com jo estimo el meu poble també [Ponferrada].»
• (Referint-se al president Mas): «‘President, què hem de fer els qui estimem Catalunya i la resta d’Espanya i no volem la independència?’ El president, es va quedar callat i la resposta que em va donar va ser aquesta: ‘No tinc resposta.’»
• «Que no em demanin la independència de Catalunya, perquè jo estimo tan profundament Catalunya com la resta d’Espanya.»
• «Jo he viscut a Catalunya cinquanta anys, parlo sempre en espanyol i no he tingut mai cap problema.»
D’entrada, sobta que un demòcrata senti calfreds en veure una multitud reivindicant pacíficament el dret del seu país a decidir per si mateix. Sobta molt, perquè mentre el món es va admirar davant l’extraordinària lliçó de civisme que va donar Catalunya, el senyor Del Olmo sentia calfreds i s’ho mirava horroritzat. També sobta que una persona com ell, amb un magnífic bagatge periodístic, empri arguments de nivell galdós, com ara la comparança entre la independència de Catalunya i els seus sentiments per Ponferrada (Lleó, Espanya), ja que demostra que no sols no admet la nació catalana, sinó que considera provincià el fet de voler-la lliure.
Amb relació a la pregunta que Del Olmo va fer al president Mas –“Què hem de fer els qui estimem Catalunya i la ‘resta’ d’Espanya i no volem la independència?–, sorprèn que aquest últim digués que no tenia resposta, ja que és ben senzilla: el que han de fer els ciutadans com Del Olmo, si són demòcrates, és acceptar el veredicte de les urnes. És a dir, acceptar que la major part dels catalans vota formacions polítiques que porten la independència de Catalunya en el seu programa electoral i que aquells que hi estan en contra són minoria. ¿No és justament això, acceptar la realitat, el que hem fet els independentistes tots aquests anys mentre no érem majoria? Del Olmo, per altra banda, no s’adona que la pregunta que ell formula es pot girar en contra seva. Què respon ell, si un independentista li pregunta: “Què hem de fer, senyor Del Olmo, els catalans que estimem Catalunya i que, precisament perquè l’estimem, la volem lliure i convertida en un Estat independent? Té alguna resposta que no sigui absolutista i totalitària?”
Finalment, té gràcia la lleugeresa amb què el senyor Del Olmo fonamenta la subordinació de Catalunya a Espanya en nom de l’amor que diu que ell sent per ambdós països. Una mica com l’infant que estima el gosset de casa, però que té clar que l’amo són els seus pares. Del Olmo, per tant, no menteix quan diu que estima Catalunya; sempre, és clar, que Catalunya sigui espanyola. És a dir, sempre que Catalunya sigui com ell vol. Però, se’n pot dir amor, d’això? Una Catalunya independent no mereix ser estimada, senyor Del Olmo? I respectada tampoc? En realitat, allò que Del Olmo estima de debò és Espanya. Altrament, si fos veritat que el seu amor es reparteix entre Catalunya i Espanya en un 50%, no tindria cap inconvenient que l’estatus es capgirés i que, d’ara endavant, Catalunya deixés de pertànyer a Espanya i que fos Espanya qui pertanyés a Catalunya. És a dir, que el Congrés espanyol se subordinés a la voluntat del Parlament català.
Recordo força bé l’arribada del senyor Del Olmo a Catalunya. Jo era molt petit, però abans que ell s’incorporés a Ràdio Nacional d’Espanya, em vaig fer farts de sentir l’allau de falques publicitàries que anunciaven el seu nom com si es tractés del Messies: “¡Llega una nueva voz! ¡Llega Luis del Olmo!”. Res a veure, com veiem, amb l’arribada dels immigrants de la dècada dels seixanta a l’estació de França de Barcelona amb una maleta de cartró. Tanmateix, malgrat que molts d’ells amb prou feines sabien llegir i escriure, no van tenir cap problema per parlar català. Del Olmo, en canvi, es vanta de viure a Catalunya des de fa mig segle i de no parlar mai la nostra llengua; només parla en espanyol. I com que allò que és admissible en persones d’extracció molt humil no ho és gens en d’altres amb més possibilitats, és obvi que el senyor Del Olmo no parla català perquè no li dóna la gana i perquè mai, mai, no ha fet el més mínim esforç per parlar la llengua del país que tant diu estimar. Deia Diògenes, benvolgut senyor Del Olmo, que el moviment es demostra caminant.
• (Sobre la manifestació independentista del 2012): «Vaig estar voltant i, efectivament, hi havia un milió i mig de persones. Em van venir calfreds.»
• (Sobre l’independentisme): «Hi ha gent que estima Catalunya com jo estimo el meu poble també [Ponferrada].»
• (Referint-se al president Mas): «‘President, què hem de fer els qui estimem Catalunya i la resta d’Espanya i no volem la independència?’ El president, es va quedar callat i la resposta que em va donar va ser aquesta: ‘No tinc resposta.’»
• «Que no em demanin la independència de Catalunya, perquè jo estimo tan profundament Catalunya com la resta d’Espanya.»
• «Jo he viscut a Catalunya cinquanta anys, parlo sempre en espanyol i no he tingut mai cap problema.»
D’entrada, sobta que un demòcrata senti calfreds en veure una multitud reivindicant pacíficament el dret del seu país a decidir per si mateix. Sobta molt, perquè mentre el món es va admirar davant l’extraordinària lliçó de civisme que va donar Catalunya, el senyor Del Olmo sentia calfreds i s’ho mirava horroritzat. També sobta que una persona com ell, amb un magnífic bagatge periodístic, empri arguments de nivell galdós, com ara la comparança entre la independència de Catalunya i els seus sentiments per Ponferrada (Lleó, Espanya), ja que demostra que no sols no admet la nació catalana, sinó que considera provincià el fet de voler-la lliure.
Amb relació a la pregunta que Del Olmo va fer al president Mas –“Què hem de fer els qui estimem Catalunya i la ‘resta’ d’Espanya i no volem la independència?–, sorprèn que aquest últim digués que no tenia resposta, ja que és ben senzilla: el que han de fer els ciutadans com Del Olmo, si són demòcrates, és acceptar el veredicte de les urnes. És a dir, acceptar que la major part dels catalans vota formacions polítiques que porten la independència de Catalunya en el seu programa electoral i que aquells que hi estan en contra són minoria. ¿No és justament això, acceptar la realitat, el que hem fet els independentistes tots aquests anys mentre no érem majoria? Del Olmo, per altra banda, no s’adona que la pregunta que ell formula es pot girar en contra seva. Què respon ell, si un independentista li pregunta: “Què hem de fer, senyor Del Olmo, els catalans que estimem Catalunya i que, precisament perquè l’estimem, la volem lliure i convertida en un Estat independent? Té alguna resposta que no sigui absolutista i totalitària?”
Finalment, té gràcia la lleugeresa amb què el senyor Del Olmo fonamenta la subordinació de Catalunya a Espanya en nom de l’amor que diu que ell sent per ambdós països. Una mica com l’infant que estima el gosset de casa, però que té clar que l’amo són els seus pares. Del Olmo, per tant, no menteix quan diu que estima Catalunya; sempre, és clar, que Catalunya sigui espanyola. És a dir, sempre que Catalunya sigui com ell vol. Però, se’n pot dir amor, d’això? Una Catalunya independent no mereix ser estimada, senyor Del Olmo? I respectada tampoc? En realitat, allò que Del Olmo estima de debò és Espanya. Altrament, si fos veritat que el seu amor es reparteix entre Catalunya i Espanya en un 50%, no tindria cap inconvenient que l’estatus es capgirés i que, d’ara endavant, Catalunya deixés de pertànyer a Espanya i que fos Espanya qui pertanyés a Catalunya. És a dir, que el Congrés espanyol se subordinés a la voluntat del Parlament català.
Recordo força bé l’arribada del senyor Del Olmo a Catalunya. Jo era molt petit, però abans que ell s’incorporés a Ràdio Nacional d’Espanya, em vaig fer farts de sentir l’allau de falques publicitàries que anunciaven el seu nom com si es tractés del Messies: “¡Llega una nueva voz! ¡Llega Luis del Olmo!”. Res a veure, com veiem, amb l’arribada dels immigrants de la dècada dels seixanta a l’estació de França de Barcelona amb una maleta de cartró. Tanmateix, malgrat que molts d’ells amb prou feines sabien llegir i escriure, no van tenir cap problema per parlar català. Del Olmo, en canvi, es vanta de viure a Catalunya des de fa mig segle i de no parlar mai la nostra llengua; només parla en espanyol. I com que allò que és admissible en persones d’extracció molt humil no ho és gens en d’altres amb més possibilitats, és obvi que el senyor Del Olmo no parla català perquè no li dóna la gana i perquè mai, mai, no ha fet el més mínim esforç per parlar la llengua del país que tant diu estimar. Deia Diògenes, benvolgut senyor Del Olmo, que el moviment es demostra caminant.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada