Partits independentistes, sabíeu que no era fàcil

 

 

OPINIÓ

 

 

"Els partits independentistes majoritaris han de trobar la manera de fer compatible governar –mantenir l'ordre– i avançar cap a la ruptura –subvertir aquest ordre"

 

 

 

 

 

Silvia Barroso

08/09/2024

 

 

 

Els tres partits independentistes que han tingut un paper cabdal en el període que s’ha anomenat Procés –acabat o no, ja ho diran els historiadors– s’enfronten a processos per repensar-se aquesta tardor. La CUP ja fa mesos que hi dona voltes, ERC torna a amenitzar la informació política amb un congrés que cada vegada mostra més esquerdes en el que fa uns mesos era una roca granítica –el poder uneix– i Junts conté la respiració per sortir del seu procés congressual sense estridències, mirant de garantir un espai per a tothom –inclosa Laura Borràs–, sota l’atenta mirada del líder indiscutit, Carles Puigdemont, i aprofitant el moment de debilitat d’ERC.

L’hiperlideratge de Puigdemont és una arma de doble tall. Per a Junts és la millor carta sempre, però també saben que fins que no plegui no sorgirà cap altra figura que pugui encarnar realment una nova etapa. És alhora la solució i el problema. Mentrestant, a ERC, Oriol Junqueras i una altra candidatura impulsada per roviristes, les dues branques dels que han manat al partit els darrers anys, són les dues que tenen més possibilitats de guanyar la batalla per a la nova direcció. Hi haurà dues candidatures més, Foc Nou i la dels octubristes, realment renovadores però amb menys opcions de sortir-se’n.

Tots aquests moviments indiquen que, mentre l’independentisme sap que ha d’anar al racó de pensar, els partits independentistes continuen aferrats a les pulsions de sempre, especialment

Xoc de ‘jugades mestres’

 

 

OPINIÓ

 

 

"Si hi ha repetició electoral a Catalunya, Sánchez és capaç d'avançar les espanyoles per fer-les coincidir i desencadenar una campanya 'frankenstein' de resultats imprevisibles"

 

 

 

 

 

Sílvia Barroso
02/06/2024 20:21 

 

 

Entrem en una setmana que serà especialment estranya políticament. Diumenge que ve hi ha unes eleccions extremadament importants però amb les quals costa molt que connectin els ciutadans. A la Unió Europea es decideixen coses transcendentals i la sensació al carrer és que és tan difícil incidir-hi que no val la pena cansar-s’hi. Les relacions internacionals entre estats estan massa dominades per girs segurament tan necessaris com difícils d’entendre. Això, inevitablement, distancia les institucions europees de la gent. De gent que es declara europeista i que no sap què fer-ne d’aquesta autodefinició.

En aquest context, a Catalunya i a Madrid només s’està pendent del 9-J perquè els partits n’esperen els resultats per prendre decisions locals. Qualsevol convocatòria electoral serveix per mesurar forces, i la política catalana i l’espanyola necessiten mesurar-les compulsivament, com un malalt que es pren la

L’independentisme no són els partits

 

 

OPINIÓ

 

 

"Quan s'arriba al punt d'inflexió en què es troba ara l'independentisme, és el moment d'aturar-se a pensar què s'ha de fer d'una manera diferent"

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sílvia Barroso
14/05/2024 10:59 

 

 

 

“Catalunya castiga l’independentisme”. Així titulava la seva portada el diari Abc aquest dilluns, l’endemà de les eleccions. “El triomf d’Illa enterra el Procés”, deia El País. Dues idees que satisfan la premsa de Madrid i tot el sistema polític i econòmic espanyol –amb puntals com del BBVA, que intenta quedar-se el Banc Sabadell i garantir que mai tindrà una direcció catalanista ni per accident– però que algú els hauria de matisar. Que el Procés s’acaba és cert, però no pel triomf de Salvador Illa, sinó de mort natural i des de ja fa temps. 

I això no vol dir que s’acabi l’independentisme. El que han castigat els votants catalans són els partits independentistes. Però encara continua havent-hi 1.361.942 vots independentistes –inclosos els 118.302 d’Aliança Catalana, un senyal d’alarma que han d’analitzar la resta de formacions sobiranistes, que saben que no poden

Que Brussel·les no ens faci perdre l’europeisme . Per Sílvia Barroso

 

 

OPINIÓ

 

 

"La fal·lera reguladora maldestra dels despatxos de Brussel·les pot acabar fent que aviat no quedi res per regular"

 

 

 

 

Sílvia Barroso
07/02/2024 23:39  

 

 

 

 

 

Els catalans sempre han mirat cap a Europa, perquè mirar cap a Madrid era inútil. És millor mirar cap al nord i emmirallar-s’hi. Això no ha canviat i la població d’aquest país continua sent majoritàriament europeista. Fins al punt de gesticular constantment per subratllar amb vehemència que una Catalunya independent voldria mantenir-se dins de la UE. Malgrat la decepció del 2017. Però una cosa és Europa, la idea, la vocació, i una altra cosa són les institucions europees, gegantines, distants, percebudes com a inclements i regides, a l’hora de la veritat, pels estats. Això no és l’Europa dels pobles, i ja li estan rebentant les costures.

L’esclat de la pagesia és un senyal de com de mal cosides estan aquestes costures. Com totes les revoltes, sembla que hagi arribat de sobte, però no és cert. Feia anys que hi havia senyals d’alarma i ara

Avís a Pedro Sánchez

 

 

OPINIÓ

 

 

"Encara que s'ho pensessin al PSOE, amb la investidura i l'amnistia –que encara trigarà mesos a ser aprovada– no s'ha acabat res. Ja no funcionen les velles regles del 78"

 

 

Sílvia Barroso
15/12/2023 09:51

 

 

 

L’independentisme català no té ara mateix un nord clar, està dividit i desmobilitzat. És així, s’ha dit i s’ha repetit. I precisament per això els partits independentistes amb representació al Congrés no tenen res a perdre i sí molt a guanyar si mantenen la tensió en la seva relació amb el PSOE. Sobretot Junts, mentre estigui sota mínims en poder institucional –només té la presidència del Parlament i l’alcaldia de Sant Cugat–, no té incentius per jugar amb les regles del règim del 78 ni en la versió més recent. Però en aquest context ERC tampoc pot cedir davant Pedro Sánchez perquè no li surt a compte, especialment de cara al cicle electoral que ve.

Fa de mal dir si dels pactes d’aquesta investidura se’n traurà alguna cosa més que l’amnistia, que se suposava que només era el primer pas per a una fase de negociació en què Catalunya ha de poder reformular la seva relació amb Espanya, i l’objectiu és fer-ho amb un referèndum. Per tant, Junts i ERC no aixecaran el peu de l’accelerador encara que continuïn dins del pacte. Per això la consellera d’Economia planta el Consell de Política Fiscal i Financera i reclama una negociació bilateral. I per la mateixa raó aquell president espanyol que el 2019 prometia en campanya que faria portar detingut Puigdemont

L’independentisme davant l’esquerda

 

 

OPINIÓ

 

"Què farà l'independentisme davant l'esquerda de l'Espanya del 78, per aprofitar-la, encara és una pregunta sense resposta"

 

 

 

 

 

Sílvia Barroso
16/11/2023 16:36 

 

 

 

 

Pedro Sánchez ja torna a tenir per davant una altra legislatura, per la qual ha lluitat fins a l’extenuació i ha portat al límit el règim del 78, del qual el PSOE sempre ha estat un pilar fonamental i la clau perquè la monarquia borbònica no tingui cap amenaça seriosa. Per conservar la Moncloa, ha anat més lluny del que ningú s’esperava, no tant pel que ha acceptat fer –la llei d’amnistia–, sinó pel que ha acceptat dir: el relat fàctic sobre l’origen del conflicte polític amb Catalunya que conté el pacte amb Junts, amb referències al lawfare incloses, és inèdit en un paper amb el logo del PSOE. Aquesta desconnexió de Sánchez dels codis de la política espanyola emanats de la Transició és el que ha incendiat la dreta i, més important, el deep state, la part més visible del qual és la judicatura.

Del subidón discotequer que va exhibir ahir quan responia a Alberto Núñez Feijóo des de la tribuna del Congrés, es dedueix que el president investit no està preocupat pel soroll de togues de jutges i fiscals i pel que implica el llenguatge i l’actitud colpista utilitzada per la dreta, especialment per Vox, que pot recuperar terreny després que Feijóo hagi fracassat. Tot això vol dir que Sánchez està convençut que té la situació sota control i que pensa que marejarà tant com vulgui els independentistes que hi han pactat. De fet, el mateix Gabriel Rufián ja va advertir que el PSOE intentarà enganyar-los perquè sempre ho fa. Era un avís a Junts, però quedava clar que parlava per experiència.

Tot i l’episodi de tensió amb Junts pel to perdonavides amb què Sánchez havia parlat de l’amnistia al matí, en el discurs amb què va obrir el debat –va durar gairebé dues hores i va dedicar menys de deu minuts a Catalunya–, a l’hora de la votació s’ha complert les previsions. Només va haver de rebaixar el to en la seva rèplica a Míriam Nogueras al vespre per tornar les coses a lloc, almenys per sortir del pas de cara a la votació que s’havia de fer avui.

Tanmateix, que el president eufòric de la investidura no la vulgui veure no vol dir que l’esquerda no hi sigui. El règim del 78, per primera vegada –el 23-F i la seva peculiar resolució va formar part del procés per falcar-lo– està sotmès a tensions serioses que no desapareixeran un cop triat el president. L’altra Espanya no acceptarà aquest govern i l’atacarà per tots els flancs possibles, visibles i invisibles, per deslegitimar-lo. 

Què farà l’independentisme davant d’aquesta esquerda de l’Espanya del 78, per aprofitar-la, encara és una pregunta sense resposta. De moment, el que s’ha vist en el debat ha sigut ERC llançant dards a Junts i Junts ignorant ERC. No es parlen i no hi ha indicis que tinguin plans per canviar això. Així limiten ells mateixos, absurdament, el camí que han obert.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/independentisme-davant-esquerda-regim-78-758669/

Es busca independentista que vulgui passar a la història

 

 

OPINIÓ

 

 

"A Catalunya, a diferència d'Espanya, el que està en joc és si es crea un nou estat o no, i això ho canvia tot, o hauria de canviar-ho tot"

 

 

Sílvia Barroso
28/09/2023 10:29

 

 

 

El debat de política general al Parlament de Catalunya ha servit, només, per tornar a exhibir la divisió de l’independentisme. En un moment en què no se sap qui governarà a Espanya ni quan hi haurà govern, precisament perquè l’independentisme en té la clau, l’únic punt d’interès d’aquest ple era saber si alguna cosa havia canviat en la relació entre ERC i Junts. I ha quedat clar que no, o en tot cas ho porten en secret. Junts ha fet un intent tebi i rutinari de qüestionar la tasca del govern d’ERC –i de recordar el que sap tothom, que només té el suport de 33 diputats– i els republicans s’han limitat a ignorar-ho. No s’han molestat ni a enfrontar-s’hi. 

Uns i altres s’han adreçat únicament als seus. Els de Junts han retret a ERC que fa un any els van empènyer a deixar l’executiu de coalició i han volgut fer valdre la idea que ara mateix la partida més important –la suposada negociació amb el PSOE– s’està jugant fora del Govern i del Parlament. Amb “discreció”. Tanta, que és “hermetisme”, un terme que no defugen, emprat pel mateix

Com destruir una estructura d’estat

 

 

OPINIÓ

 

 

"Els Mossos podien ser una estructura d'estat i se'ls havia de destruir psicològicament, reduir-los a una policia espanyola més"

 

 

 

Sílvia Barroso

29/06/2023 20:38 

 

 

 

El judici pel cas Escolà, l’exescorta dels Mossos d’Esquadra acusat de protegir Carles Puigdemont fins i tot a l’exili, està resultant un manual de com destruir una estructura d’estat. Per descomptat, el que es jutja oficialment no és la lleialtat d’un escorta al president legítim del seu Govern. Ni tan sols la justícia espanyola seria capaç de formular-ho així. El plantejament de la causa, instigada per una denúncia de Ciutadans en els seus bons temps –ara ja llunyans–, és la suposada prevaricació i malversació comesa el 2018 per l’aleshores conseller d’Interior, Miquel Buch, i el mosso Lluís Escolà, per la contractació del sergent com a assessor. La tesi de l’acusació és que, en realitat, Escolà es dedicava a protegir Puigdemont amb el vistiplau de Buch.

 

No cal dir que el judici és tan polític que fins i tot el president del tribunal ha deixat clar en diverses ocasions que no tindrà en compte moltes de les valoracions llançades per testimonis de l’acusació sobre

Què és ser progressista? El que digui Colau

 

 

OPINIÓ

 

 

"Els comuns intenten imposar com a veritat revelada que la tria de l'alcalde de Barcelona s'ha de regir per l'eix esquerra-dreta i no per l'eix nacional"

 

 

Sílvia Barroso

04/06/2023 19:52 

 

 

 

 

 

 

Fa quatre anys, els comuns d’Ada Colau es van negar de facto a acceptar que ERC havia guanyat les eleccions municipals i que Ernest Maragall havia de ser alcalde. Podien argumentar que estaven empatats en nombre de regidors i que la victòria republicana era per només 4.700 vots. I amb aquesta premissa van conduir les negociacions per a la investidura, de bracet amb el PSC, de manera que l’alcaldia fos per segona vegada per a Ada Colau. Així, encara amb presos polítics i el 155 molt present, van arribar a un pacte amb els socialistes que deixava exclosa ERC i, en canvi, acceptava els vergonyosos vots de Manuel Valls.

 

L’ex primer ministre francès, exercint d’unionista espanyol recalcitrant, va explicitar que donava aquells vots únicament i exclusiva per impedir que un independentista governés la capital de Catalunya. Hauria escopit sobre Ada Colau si hagués pogut, però la va fer alcaldessa per aquest motiu antidemocràtic. I ella ho va permetre. Amb cara de pomes agres, va assegurar que prioritzava la importància que tenia per a la ciutat –segons el seu punt de vista– que els comuns tornessin a tenir l’alcaldia.

 

 

Quatre anys i una superilla a mig fer després, els comuns han quedat tercers en les eleccions. I ha tornat a guanyar un candidat que, malgrat que ho hagi dissimulat durant la campanya, està vinculat amb

No tot depèn de Marlaska

 

 

OPINIÓ

 

 

"Emparats per la tolerància mandrosa amb què s'accepten determinades pràctiques de la policia espanyola, els Mossos apliquen patrons semblants. I això ja no depèn de Marlaska"

 

 

 

 

Sílvia Barroso
12/02/2023 21:09 

 

 

 

 

Fa setmanes que se’n parla. I no passa res. De fet, si no ha passat res amb el Catalangate de Pegasus, amb l’aleshores vicepresident Pere Aragonès espiat descaradament i amb permís judicial, era previsible que no passaria res de res pel fet que alguns agents de la policia espanyola s’infiltrin en col·lectius independentistes catalans. Sense cap motiu. O sí: el motiu és que són col·lectius independentistes. Tant és que no hi hagi cap indici que pensin actuar –més enllà de la retòrica– ni passar a l’acció directa. Se’ls espia per ser el que són, i s’ha acabat.

 

Aquesta és la posició del govern espanyol “més progressista de la història”. Si un equip periodístic –en aquest cas, de La direccta– s’esforça per treure casos com aquest a la llum, només serveix perquè el govern espanyol aixequi una cella i es

Qui mana aquí

 

 

OPINIÓ SINGULAR

 

 

"Quan els independentistes caven trinxeres internes per no empassar-se el que vol el competidor independentista, acaben fent el que reclama el rival unionista"

 

 

 

Sílvia Barroso
26/01/2023 23:35 

 

 

 

 

 

La manera com el corredor de fons Salvador Illa s’ha anat apropiant de la negociació dels pressupostos de la Generalitat per al 2023 seria digna d’estudi, si no fos que la mestria de la maquinària del PSC en aquests processos és coneguda de sobres. Va començar a finals d’agost a oferir-se per negociar els comptes i semblava un intent inútil. Es va trencar el Govern i ERC –o almenys Oriol Junqueras– no en volia saber res, mentre a Madrid els republicans sí que negociaven amb el PSOE. Al final Pedro Sánchez va tenir el vot d’ERC per als seus pressupostos com a cirereta del pastís, per fer bonic, però no el necessitava. I, com que no li calia, aquells tractes no es van lligar a la torna dels comptes de la Generalitat. A partir d’aquell moment, el PSC va començar a guanyar posicions.

 

Des d’aleshores Salvador Illa i Alícia Romero van començar a apujar el preu del que podria arribar a ser –encara no és segur– el seu sí als pressupostos del govern de Pere Aragonès sense Junts, amb ERC en solitari. Per guardar-se alguna carta, els republicans han mantingut oberta també la negociació amb els seus exsocis, i les escenes de sainet que s’han anat succeint han evidenciat que les condicions de negociació que posaven el PSC i Junts eren coincidents en punts fonamentals. 

 

Així és com els socialistes han fet emergir, com si passessin una espelma per un paper escrit amb tinta invisible, que tornen els vells temps: