Estem dels partits fins als escons

 

 

OPINIÓ

 

 

"Amb aquests partits actuals, ni independència, ni trens ni romanços. Grisor absoluta, mediocritat i frustració segura"

 

 

 

 

 

 Joan Rovira

15/09/2024 20:10 

 

 

 

N’estem fins als escons, dels partits antigament coneguts com a indepes. Ens sentim estafats, traïdes, enganyats, decebudes, emprenyats. Comencem a ser una majoria interessant, posem que al voltant d’un milió de votants i moltíssima gent destrempada i frustrada, voti o no, a l’espera de temps millors. Molts votants, sí, però també molt passius. Tan cridaners com passius: que vingui algú que ens lideri i ho solucioni tot per art de màgia.

Costa trobar algú que esperi alguna cosa de bo dels actuals partits i ja no diguem d’una Generalitat desballestada, que mai no ha acabat de ser govern de veritat ni una administració forta, eficaç i ben plantejada.

Com que queixar-se, remugar i esbudellar és molt fàcil i no fer res encara n’és més, de fàcil, quan les coses es torcen és imprescindible trobar un culpable. Si Catalunya no és independent, la culpa és dels partits. Els pseudoindepes, en aquest cas. Si Illa guanya clarament les eleccions

Partits independentistes, sabíeu que no era fàcil

 

 

OPINIÓ

 

 

"Els partits independentistes majoritaris han de trobar la manera de fer compatible governar –mantenir l'ordre– i avançar cap a la ruptura –subvertir aquest ordre"

 

 

 

 

 

Silvia Barroso

08/09/2024

 

 

 

Els tres partits independentistes que han tingut un paper cabdal en el període que s’ha anomenat Procés –acabat o no, ja ho diran els historiadors– s’enfronten a processos per repensar-se aquesta tardor. La CUP ja fa mesos que hi dona voltes, ERC torna a amenitzar la informació política amb un congrés que cada vegada mostra més esquerdes en el que fa uns mesos era una roca granítica –el poder uneix– i Junts conté la respiració per sortir del seu procés congressual sense estridències, mirant de garantir un espai per a tothom –inclosa Laura Borràs–, sota l’atenta mirada del líder indiscutit, Carles Puigdemont, i aprofitant el moment de debilitat d’ERC.

L’hiperlideratge de Puigdemont és una arma de doble tall. Per a Junts és la millor carta sempre, però també saben que fins que no plegui no sorgirà cap altra figura que pugui encarnar realment una nova etapa. És alhora la solució i el problema. Mentrestant, a ERC, Oriol Junqueras i una altra candidatura impulsada per roviristes, les dues branques dels que han manat al partit els darrers anys, són les dues que tenen més possibilitats de guanyar la batalla per a la nova direcció. Hi haurà dues candidatures més, Foc Nou i la dels octubristes, realment renovadores però amb menys opcions de sortir-se’n.

Tots aquests moviments indiquen que, mentre l’independentisme sap que ha d’anar al racó de pensar, els partits independentistes continuen aferrats a les pulsions de sempre, especialment

Junts, els reis de la pantomima

 

 

OPINIÓ

 

 

"El PSOE pagarà el cost de moure's en la geometria variable, optant pels suports del PP, mentre a Junts intenten ressuscitar la puta i la Ramoneta"

 

 

 

 

 

 

Pilar Carracelas
10/01/2024 21:04 

 

 

 

 

 

Segurament em passa com a aquell que va contra direcció per l’autopista, però no entenc com els periodistes de tants mitjans diferents poden qualificar de “sorpresa” que Junts hagi decidit no participar en la votació dels decrets llei d’avui perquè -en el seu univers paral·lel- no es pugui dir que hi han donat suport, mentre asseguren que tirin endavant. Per mi, un titular correcte seria “Els decrets llei del Govern espanyol tiren endavant gràcies a Junts”, que amb la seva decisió ho ha permès, o, fins i tot, “Junts, en la seva línia dels últims mesos, fa el contrari del que havia sostingut fins hores abans”, és a dir, que “sorpresa”, cap, per bé que no sabéssim la forma en què ho acabaria materialitzant. La diferència entre Junts i Esquerra pel que fa a la seva relació amb l’Estat és que els primers són uns mestres de la pantomima, i els segons, uns aprenents. De fet, com hem sabut, finalment han arribat a un acord Junts i PSOE.

És precisament aquest retorn de la pantomima pròpia dels convergents el que l’Estat necessitava per tirar el rellotge enrere i situar-lo abans de 2017. Sense el retorn de Convergència no hi havia pacificació. D’aquí que Artur Mas torni a tenir espais cada cop més freqüents als mitjans de comunicació i que a l’agenda política