Per Carles Castellanos, Vicepresident de l'ANC, militant de l'MDT i la CUP. Publicat a PuntAvui el 29 de gener de 2013
Hem d'estar preparats perquè, com diu
l'auguri, “no en sabem ni el dia ni l'hora...”. La proximitat de la
nostra independència és incerta perquè se'ns nega com a poble un camí
democràtic transitable. Però la incertesa temporal no hauria de ser un
pretext més per allunyar-ne l'execució i hauríem de tenir clar que ens
cal estar “desperts i vigilants”, encara molt més actius i mobilitzats
que si en sabéssim l'instant concret amb precisió.
És evident que la joiosa data no vindrà
fixada per un nou marc polític espanyol que permetria un referèndum, ni
per la publicació d'unes enquestes que ens indicarien que ja el podrem
guanyar amb seguretat, sinó molt probablement per imperatius quotidians
urgents del moment. No és, doncs, legítim argumentar polítiques porugues
a partir del perill d'un desgast “del dia a dia” perquè cada cop
quedarà més clar que l'únic dia a dia raonable que ens deixaran com a
poble serà el salt a la independència. És per això que cal estar
preparats ja des d'ara.
Aquests dies estem posant les primeres
pedres del que ja serà, sense cap mena de dubte, el darrer tram del camí
cap al nostre alliberament definitiu. L'acte que va tenir lloc a Celrà
el proppassat dia 18 de gener tenia tot l'aire d'aquesta nova disposició
de batalla. Davant una agressió a un dels nostres ajuntaments, un bloc
atapeït d'organitzacions i municipis mostràvem la nostra ferma convicció
de no obeir les decisions injustes. Cada dia ens trobarem més en la
necessitat de posar-nos en estat permanent d'insubordinació; per simple
necessitat de supervivència –de la nostra identitat col·lectiva, del
dret a la nostra expressió política lliure–. Les coses s'aniran
desencadenant i probablement sense que en puguem decidir el ritme ni el
tarannà: algú es pensa que el rebuig a la destrucció de l'ensenyament
del català i el desballestament dels serveis de salut, d'ensenyament,
etc. es resoldrà en forma de pacte generós? Algú es pensa que al llarg
dels mesos que vénen (aquest any i potser el vinent) tothom abonarà els
seus impostos sense vacil·lar quan cada dia són més els que no podran
pagar l'estat que ens roba, per impossibilitat aritmètica o per simple
reducció a l'absurd? Tothom s'estarà quiet esperant la seva ruïna
cultural, social, econòmica i política quan cada dia més persones sabran
que tenim a tocar de la mà l'instrument polític –la independència– amb
més possibilitats a curt termini de fer-nos sortir del forat en què ens
han ficat els polítics espanyols i els seus aliats?
I arribarà el desenllaç definitiu. Que
no serà una transició com algú imagina, sinó una ruptura entre les
pretensions d'una conquesta imposada per un estat, i la legitimitat
democràtica de tot un poble que vol ser lliure. Per això la declaració
simbòlica del dia 23 de gener passat és un altre acte que ens acosta a
la fi de l'anomalia. Per això en aquest cas eren importants les xifres; i
els 87 vots favorables s'haurien hagut de mostrar amb claredat en la
votació sense reticències inexplicables ni confuses reserves mentals.
Les nostres accions polítiques demanaran alhora fermesa i claredat
d'idees, i es produiran dins un mar agitat d'insubmissió i
d'insubordinació, unes actituds legítimes que el nostre esforç ha de fer
que siguin cada cop més assumides socialment.
La manera com tindrà lloc aquesta
ruptura de legitimitat que hem indicat no la sap ningú, ara com ara,
però tenim instruments polítics representatius (parlamentaris,
municipals, etc.) per fer-la efectiva. Haurem de tenir clar, però, per
no fer tombs en el buit, que ha de ser una ruptura institucional, un
tall ben net i clar, malgrat el que diguin els bufanúvols. De manera que
l'endemà de la nostra decisió col·lectiva cap de les mesures contra el
català i contra la nostra societat i economia tingui ja vigència, i no
entri ni un sol euro a la caixa de l'Estat espanyol. Estarem preparats.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada