Cap a la dictadura

 

 

OPINIÓ

 

 

"La independència es farà, si es fa, amb els independentistes; però no amb aquesta ERC que no ho és, d'independentista"

 

 

 

 

 

 

 

Ramon Cotarelo
21/09/2023 19:13

 

 

 

Al cap de dos anys i mig de govern republicà és patent una deriva implacable vers un autoritarisme que frega la dictadura. Una dictadura tova, simpàtica; una dictadura paternalista, dialogant, al costat de la gent, d’un partit que té una relació patrimonial amb l’administració pública com una mena de PRI, una fons de corrupció, i que fa valer un gegantí aparell de propaganda alhora, que suprimeix la llibertat d’expressió en Catalunya.

Als inicis de la legislatura, el MHP Aragonès palesà el seu tarannà autoritari abandonant l’hemicicle, visiblement enfurismat per una intervenció del diputat Joan Canadell, membre del partit aliat al seu en el govern. Una prova primerenca del menyspreu al Parlament. Tot seguit, el president va fer fora de la taula de diàleg els delegats de JxC amb un pretext banal i, a còpia d’incomplir les seves promeses electorals, va forçar la sortida de Junts del govern “d’unitat independentista”. La personalitat autoritària mai tolera compartir el poder.

La decisió va deixar el govern en una ridícula minoria de 33 diputats republicans, un suport parlamentari del 24,4% i un 15% del vot popular. Tanmateix,

en lloc de reconèixer que no és possible governar en democràcia amb el 73,6% del Parlament en contra (de fet, el govern és perfectament inoperatiu), el president Aragonès va tirar endavant i va reiterar que governaria per a la Catalunya sencera amb l’esperit dels salva pàtries populistes que sempre governen per a “tot el poble”. Com a prova, va resoldre la crisi de govern substituint tres consellers independentistes per altres tres no independentistes, fins i tot, contraris a la independència.

Per a reblar el seu antiparlamentarisme, va refusar sotmetre-se’n a un vot de confiança a mitja legislatura, com havia promès i, en canvi, va presentar com a política del seu govern una proposta d'”acord de claredat” que es va treure de la màniga, car el Parlament l’havia rebutjat, és a dir, va governar contra el Parlament, com tots els dictadors.

L’esperable reacció crítica de l’opinió pública li va aconsellar no assistir a la Diada de 2022 perquè, deia, no era contra l’estat, sinó contra la Generalitat. En realitat, per por a ser escridassat, com va ser-ho, malgrat la cuirassa de fervorosos militants i escortes que portava en els breus minuts que va afegir-se a la Diada de 2023.

A les eleccions generals del 23-J, ERC va perdre 400.000 vots, i, com passa sempre amb les dictadures, no només no va fer cap autocrítica, sinó, que el seu aparell de propaganda, val dir els mitjans públics de comunicació i els privats subvencionats, encarregats de construir una realitat alternativa, ho va presentar com a un triomf i una ratificació popular de la seva política. Si de cas, es va admetre que no n’hi ha prou amb el monopoli dels mitjans de comunicació i que caldria enfortir-li. És així com es va engegar una iniciativa nova, en la millor tradició bananera, amb un programa setmanal de televisió pública pel lluïment personal d’Aragonès, un programa gravat, amb un públic escollit, fins i tot de militants del seu partit o ningú pot contradir-li, i pensat per adoctrinar a la gent.

La pregunta immediata és: com és possible que la política catalana hagi degenerat fins a aquest punt de dictadura? Per descomptat, el primer responsable és el Parlament, incapaç de fer valer la seva supremacia i d’evitar la corrupció del sistema parlamentari. Però, després cal culpar al mateix independentisme. Junts i un munt d’independentistes sense partit no gosen criticar ERC, en part per la inèrcia del respecte a unes sigles històriques i en part per por a les represàlies d’una organització que controla gairebé totes les instàncies socials.

El fetitxe de la unitat amaga una col·laboració amb l’unionisme republicà. S’argumenta que no es podrà assolir la independència sense ERC. Greu error. La independència es farà, si es fa, amb els independentistes, sembla obvi; però no amb aquesta ERC que no ho és, d’independentista. Caldria que canviés. Mentrestant, ni la unitat amb ERC és possible, ni ERC la vol. Si ara parla d’unitat és perquè quan has perdut tot d’una 400.000 vots estàs disposat a parlar del que sigui.

 

 

 

ENLLAÇ ARTICLE :

https://elmon.cat/opinio/cap-a-la-dictadura-731123/