La "joseantoniana" Plataforma 2003 emfasitza que la Via Catalana "suggereix esclavitud", mentre que la dansa nacional transmet "proximitat i unitat"
B.F. | Actualitzat el 02/09/2013 a les 18:10h
La Via Catalana que pretén unir tota la costa catalana aquest Onze de
Setembre per reclamar la independència de Catalunya genera tot un seguit
de recels en el si dels contraris a la secessió. I, fins i tot, hi ha
qui contraposa la "submissió i esclavitud" que suggereix la cadena
humana amb "l'inequívoc missatge de proximitat i unitat" que transmeten
les sardanes.
Manuel Parra Celaya, professor de Llengua i Literatura espanyoles en un institut de secundària i expert en la Falange, assegura a la web falangista Plataforma 2003: "Una cadena, per molt humana que sigui, suggereix esclavitud i submissió; a més, tancament amb un fort cadenat; el Diccionario de Sinónimos e ideas afines hi afegeix, a més, els conceptes de dependència, subjecció, lletania... molt apropiats per al cas. Aquests són els veritables propòsits dels nous cacics -tot i que, en realitat, són els de sempre, que floreixen en el camp de cultiu de l'Estat de les Autonomies."
Deixant clar aquest punt de vista, afirma: "No he pogut menys que establir ipso facto una comparació mental entre la cadena que es prepara i un dels balls tradicionals catalans: la sardana." Des del seu punt de vista, la sardana "és, sobretot, ritme, cadència i harmonia: els seus cercles, tot sovint concèntrics, llancen el missatge inequívoc de proximitat i unitat, però sempre estan disposats a obrir-se perquè les mans s'entrellacin amb un nou participant".
Parra Celaya (Barcelona, 1949), autor de diversos llibres sobre la Falange Española y de las JONS i sobre José Antonio Primo de Rivera, ressalta que les sardanes són "un ball d'inspiració clàssica, que exigeix el rigor i la seriositat que s'identifica amb el seny català", i que la cobla "es preocupa molt per no errar unes notes i uns temps que els dansaires van seguint mentalment per no equivocar el pas." Per contra, assegura que "els mentors del separatisme" estan propagant "la rauxa, o bogeria", i es pregunta: "si realment els catalans responen a aquest model clàssic [de la sardana], com és possible que s'hagin deixat seduir per la cobla desafinada dels senyors Mas i Junqueras?"
Manuel Parra Celaya, professor de Llengua i Literatura espanyoles en un institut de secundària i expert en la Falange, assegura a la web falangista Plataforma 2003: "Una cadena, per molt humana que sigui, suggereix esclavitud i submissió; a més, tancament amb un fort cadenat; el Diccionario de Sinónimos e ideas afines hi afegeix, a més, els conceptes de dependència, subjecció, lletania... molt apropiats per al cas. Aquests són els veritables propòsits dels nous cacics -tot i que, en realitat, són els de sempre, que floreixen en el camp de cultiu de l'Estat de les Autonomies."
Deixant clar aquest punt de vista, afirma: "No he pogut menys que establir ipso facto una comparació mental entre la cadena que es prepara i un dels balls tradicionals catalans: la sardana." Des del seu punt de vista, la sardana "és, sobretot, ritme, cadència i harmonia: els seus cercles, tot sovint concèntrics, llancen el missatge inequívoc de proximitat i unitat, però sempre estan disposats a obrir-se perquè les mans s'entrellacin amb un nou participant".
Parra Celaya (Barcelona, 1949), autor de diversos llibres sobre la Falange Española y de las JONS i sobre José Antonio Primo de Rivera, ressalta que les sardanes són "un ball d'inspiració clàssica, que exigeix el rigor i la seriositat que s'identifica amb el seny català", i que la cobla "es preocupa molt per no errar unes notes i uns temps que els dansaires van seguint mentalment per no equivocar el pas." Per contra, assegura que "els mentors del separatisme" estan propagant "la rauxa, o bogeria", i es pregunta: "si realment els catalans responen a aquest model clàssic [de la sardana], com és possible que s'hagin deixat seduir per la cobla desafinada dels senyors Mas i Junqueras?"
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada