Marisol Brandolini: “A Itàlia el vostre procés cap a la independència ens desperta interès”

"El cas català i la Padània no tenen res a veure. La Padània és una invenció, i Catalunya és una nació"

Albert Ribas

Elena Marisol Brandolini

Elena Marisol Brandolini és periodista i economista. Resident a Sitges, acaba de publicar ‘Catalunya-España, il difficile incastro’ (‘Catalunya-Espanya, l'encaix difícil’), un llibre escrit perquè els italians entenguin i coneguin el moment polític que viu Catalunya. A partir de diverses entrevistes a personatges representatius de la societat catalana, Brandolini traça una mirada sobre les ambicions polítiques catalanes.

És un llibre per fer pedagogia sobre el procés polític que viu Catalunya a Itàlia?
És un llibre que va sortir casualment. El dia Onze de Setembre, quan vaig anar a la manifestació, vaig veure que era una acció d’un poble pacífica, democràtica, europea...I vaig pensar que seria interessant poder explicar-ho al meu país. És un llibre pels italians i en italià. Volia transmetre els sentiments, les il•lusions i com veig aquest procés.

Explica que al començament no acabava d’entendre què passava. Que tot plegat li creava una mica d’angúnia.
Sí. Porto a Catalunya molts anys per raons familiars, tinc molts amics aquí i amb el temps he vist que han anat canviant. Una part s’han tornat independentistes. Per un italià no és fàcil entendre el concepte de secessió, ja que per nosaltres té una connotació negativa. Igual que el nacionalisme, degut a la nostra història. Tenia una mica d’angúnia perquè no sabia exactament què estava passant, però com que visc aquí i tinc curiositat, vaig anar a la manifestació i se’m va passar.

Què va viure a la manifestació perquè canviessin les seves sensacions?
Vaig veure que era una manifestació plena de nens, de famílies i la gent estava alegre. Era una manifestació pacífica, oberta i d’un poble. En aquell moment vaig pensar que ja res no seria igual a Catalunya i que les coses començarien a canviar, tot i que no se sap fins on ni com acabarà el procés. I amb les entrevistes que vaig fer després, de les quals surt un panorama molt plural, vaig aprendre que el dret a decidir és àmpliament compartit per la majoria de catalans.

Quins van ser els criteris per seleccionar els perfils dels entrevistats en el llibre?

No volia entrevistar a polítics de partits de primera fila. Bé, hi ha la Montserrat Tura, però que ara fa de metge. M’interessava més que parlessin protagonistes de la societat civil. No hi havia el criteri sobre si la persona era independentista o no, sinó aconseguir que fossin representatius.

A Itàlia fins a quin punt es coneixen les reivindicacions catalanes? Hi ha hagut un canvi després de la manifestació?
Hi ha hagut un canvi. A vegades es fa una comparació entre el cas català i el de la Padània, quan no tenen res a veure. La Padània és una invenció i Catalunya és una nació. La Lliga Nord és un moviment xenòfob, tancat i antieuropeïsta.

Una comparació que a Itàlia pot provocar recels envers les demandes catalanes...
Sí. No sé si el meu llibre contribuirà a canviar les coses, però la setmana passada a Roma, quan hi vaig anar a presentar el llibre, hi havia molta gent.

I va despertar interès el moment que viu Catalunya?
Sí. Es va acabar creant un debat amb gent de la universitat, de l’ambaixada, del consolat i amb el públic en general, que era molt qualificat. La RAI va donar-me un espai per poder parlar sobre el llibre.

Quins avantatges creu que podria obtenir Itàlia de la creació d’un nou estat al sud d’Europa?
Avantatges no ho sé, però acabi com acabi el procés a Catalunya, la situació canviarà moltíssim. Estem en un món global i interdependent, o sigui que tant si s’assoleix la independència o un Estat federal, les relacions que ara existeixen continuaran existint. La relació entre Itàlia i Catalunya sempre ha estat molt important, perquè Barcelona és un lloc, no només on els italians hi estan molt a gust, sinó amb lligams històrics amb Itàlia. Com diu Raimon, la poesia catalana no s’entén sense Petrarca i Dant. Les relacions entre Catalunya i Itàlia no crec que canviïn molt, però podem aconseguir atenció i respecte pel procés.

Des de Catalunya expliquem bé a Europa el que volem o hauríem de fer més pedagogia?
Crec que s’hauria de fer una mica més de pedagogia. En la situació actual d’Europa és una mica complicat perquè vivim en una Europa que no s’ocupa de les persones ni del seu futur. Nosaltres hem de pensar en una Europa federal i processos com el català o l’escocès, acabin com acabin, han de proposar una Europa federal que reconegui la pluralitat i les diferències.

En això segurament hi ajuda que el catalanisme polític sempre ha tingut una matriu europeista indubtable.
Sí. A més ara ja s’apliquen regulacions i maneres de fer europees. Si el dia de demà Catalunya és un nou estat, potser al principi no estarà a dins la Unió Europea, però hi haurà una solució. Això no em preocupa. Igual que tampoc em preocupa el que llegia avui als diaris de David Cameron, que també diu als escocesos que no entraran a la Unió Europea.

Abans d’arribar a Catalunya, fins a quin punt coneixia la realitat nacional catalana?
Bé, jo porto molts anys aquí. En els últims dotze anys havia anat venint molt i des de fa dos que hi visc. Vaig començar a ocupar-me sobre qüestions catalanes i espanyoles durant la primera legislatura de Zapatero i amb Maragall de president de la Generalitat.

I durant tots aquests anys com ha vist evolucionar la societat catalana?
Abans era més feliç des d’un punt de vista econòmic i social perquè la crisi ha afectat a molta gent. Però aquí, a diferència d’Itàlia, hi ha una capacitat de reacció important perquè la gent s’autoorganitza. Això fa que la gent aguanti millor. Respecte la situació política, he presenciat l’evolució. Recordo la qüestió de l’Estatut de l’any 2006, com el Tribunal Constitucional el va tombar el 2010 i recordo que vaig anar a la manifestació. Allà, per primera vegada, vaig sentir crits a favor de la independència. Allà vaig entendre que quelcom estava canviant i partir de llavors tot ha anat molt ràpid. La crisi també ha tingut un paper important per accelerar el procés.

També noto la gent molt il•lusionada amb el moment que vivim, perquè poder pensar un projecte col•lectiu és molt important.
Com a italiana resident a Catalunya fins a quin punt pot arribar la seva implicació en el procés independentista?
A mi m’agrada veure què passa i que parlin els protagonistes. Observo molt. La meva opinió és que el dret a decidir és un dret just que s’hauria de permetre. El meu punt de vista és que si fos possible una solució federal seria el millor, però no sé si hi ha les condicions polítiques per fer-ho. En les democràcies modernes el federalisme és la millor forma d’organització.

El problema segurament és que federalistes només n’hi ha a Catalunya.
Sí. El que ha de quedar clar és que no hem de tenir mai por de la democràcia, que deixin decidir al poble català. El que és molt important és que vagin de la ma el projecte identitari i la cohesió social. 

 

http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2013/05/marisol_brandolini_a_italia_el_proces_cap_a_la_independencia_desperta_interes_94272.php