La tortuga de l'Ateneu: La foto que terroritzarà Espanya

Quim Torra

"Es tracta d'evitar l'enèsima fractura del bloc sobiranista per les discussions que molts dels qui viuen en les gàbies polítiques s'entesten a provocar"

 Efectivament, no són els resultats que m'esperava. És més, reconec que just el moment de conèixer l'enquesta de TV3, trobant-me en els estudis de “la Xarxa” fent de tertulià -era el meu primer dia- , vaig entrar en un estat de xoc que va allargar-se perillosament, fins el punt que els espectadors que seguissin atents a la pantalla és probable que pensessin que aquell individu que era incapaç d'articular quatre frases seguides amb sentit era Francesc de Carreras. Des d'aquella nit que tinc un gran respecte per la professió tan abundant a casa nostra com la del tertulià habitual, activitat d'alt risc només superada per la del tertulià encara més habitual.


Però m'he anat recuperant i avui torno a ser jo, cosa que tampoc no és res de l'altre món però que venint de l'espant de ser Francesc de Carreras ha ajudat a asserenar molt el meu esperit. I penso que estem més a prop que mai de posar fi al malson de romandre a Espanya. M'explico.

Prescindint de les valoracions que cada u pugui fer dels resultats -jo m'esperava i desitjava la majoria excepcional del president Mas que pogués servir de palanca per avançar, conjuntament amb la segona posició d'ERC-, el que és una ximpleria és que els arbres dels resultats electorals no ens deixin veure el bosc d'una esplèndida majoria sobiranista i encara més abassegadora majoria pel dret a decidir. Coneixen les xifres, no m'hi estenc.

Després han anat arribant els comentaris i avaluacions de la premsa internacional. Com podia ser que ells veiessin els resultats de manera tan diferent a com a mi em semblava? Doncs perquè senzillament, qualsevol individu no català -és a dir, amb sentit comú- arriba a la conclusió que amb aquests resultats Espanya ha estat liquidada de l'imaginari col·lectiu dels catalans.

Sentit comú. Sobretot , sentit comú contra els polítics d'extrem centre, que, tot i que ja no és temporada, semblen sortir de nou com rovellons a l'octubre. I per sentit comú el meu germà, el qual en un aforisme digne de La Rochefoucauld, va dir-me ahir: “No sé perquè li dónes tantes voltes. És molt senzill, es tracta de fer exactament tot el contrari del que vol el PP”. Irrebatible, tot i que jo hi afegiria: fer tot el contrari del que vol el PP, el PSOE i Ciudadanos.

Es tracta, doncs, de tornar a centrar el debat on ara mateix hauria d'estar: treballar, junts, de manera incansable, per a l'estat propi, en base a uns resultats que avalen i legitimen el procés. Es tracta d'evitar l'enèsima fractura del bloc sobiranista per les discussions que molts dels qui viuen en les gàbies polítiques s'entesten a provocar. Es tracta de derrotar l'status quo, la Santa Aliança, el Círculo de Economía i el Círculo Ecuestre, Pedralbes i la Castellana. Es tracta de fer, sí, exactament el contrari del que voldria que féssim el PP, el PSOE i Ciudadanos.

Amb modèstia, però amb una certa legitimitat que em dóna haver criticat els pactes entre el darrer govern Pujol i el PP i els d'ERC per formar el tripartit, afirmo solemnement que fora de l'eix nacional no hi ha vida, mai no “catalanitzarem” ningú que no vol ser “catalanitzat”, que avui és necessari el pacte entre CiU i ERC senzillament per poder respirar, que el país no es pot permetre la no entesa, i que estic convençut, completament convençut, que d'una manera o altra s'assolirà.

Avui -ahir per vostès- sembla que sabem que Oriol Junqueras prefereix no entrar en un govern de coalició. Llàstima, perquè penso que la solució passava per un govern d'àmplia base, fort, amb consellers de prestigi internacional (nivell Col.lectiu Wilson, per entendre'ns), que blindés el dia a dia i centrés els seus esforços en sortir de la crisi, és a dir, en assolir la independència. Jo al menys entenc que el que està en joc no és saber si posarem una escola bressol a Riudarenes, sinó la llibertat.

Però és igual. L'acord hi ha de ser. El no acord és simplement ridícul, inimaginable, francescdecarrerístic. I en canvi... a vostès no se'ls posa la mel a la boca d'imaginar-se el president Mas i Oriol Junqueras, junts, un faristol al costat de l'altre, la bandera catalana i la d'Europa al darrere, davant de la premsa de tot el món, al Palau de la Generalitat (i després a Madrid i després a Brussel.les) explicant que Catalunya emprèn democràticament i pacíficament, però de manera inexorable, el seu camí cap a l'ONU, amb calendari sí, però sobretot amb il.lusió i esperança?

Aquesta és la foto que terroritzarà Espanya perquè significa volar tots els ponts autonòmics; aquesta és la foto que Mas i Junqueras han de regalar-nos perquè el país es torni a encendre de nou.