El lerrouxisme del segle XXI

Veiem que diu el diccionari sobre el lerrouxisme:

1. m. HIST./POLÍT. Denominació aplicada al confús ideari que presidí la reorganització del republicanisme empresa per Lerroux els anys 1901-09 des de Barcelona.

2. m. [p. ext.] POLÍT. Política demagògica espanyolista i anticatalana.

Fixem-nos que el diccionari parla d’ideari confús del republicanisme de principis del segle XX al voltant de la figura d’Alejandro Lerroux que es caracteritzava per un discurs espanyolista, demagògic i anticatalà.

El Partit Radical d’Alejandro Lerroux, l’home que feia els discursos mostrant una arengada per fer creure que ell era com la gent a la que es dirigia, treballadors majoritàriament immigrats des de l’Estat espanyol als quals els deia que la culpa era dels “amos” que eren catalans. Evidentment arguments com aquests no tenien ni caps ni peus perquè la majoria dels treballadors de les fàbriques eren catalans.

L’anticlericalisme també era un element del discurs demagògic de Lerroux, incitava a violar les monges dient que se les havia d’elevar a la categoria de mares. Lerroux, malgrat la seva implicació evident en els incidents de la Setmana Tràgica mai va haver de respondre davant la Justícia, a diferència de molts innocents. No es tracta d’escriure cap biografia sobre Lerroux, qui vulgui conèixer una mica més en profunditat que busqui la biografia a Internet. Lerroux va crear el Partit Radical, un partit teòricament republicà, però va crear aquest partit i el va finançar amb diners que sortien dels fons de rèptils o fons reservats de l’Estat. L’Estat espantat per l’auge del catalanisme polític va decidir combatre’l i va posar al capdavant a un ex-sergent del cigró, que per cert, va servir sota les ordres d’un jove oficial català que es deia Francesc Macià, i sembla que hi havia una mútua animadversió per raons personals i ideològiques.

S’ha de dir que no queda gaire clar si el Partit Radical era de dretes o d’esquerres fins que arriba la República i el partit de Lerroux s’associa amb les (ultra)dretes espanyoles de la CEDA. Malgrat haver estat president de la República i haver ocupat altres càrrecs polítics i que a principis del segle XX feia un discurs anticlerical no va haver d’exiliar-se quan Franco va fer-se amb el poder, i el van enterrar amb hàbits de monjo.

Situem-nos ja al segle XXI. Un grup d’intel·lectuals –paraula molt desprestigiada des de fa uns anys – i de gent rebotada del PSC i de diversos altres llocs, van constituir una plataforma de (presumptes) ciutadans contraris al nacionalisme (català), a (la imposició de) la llengua catalana, i que pretenien presentar-se com una força d’esquerres. Aquesta plataforma antinacionalista d’esquerres va aconseguir un suport mediàtic de tota la caverna ultradreta espanyola. Aquí se’ls va caure la màscara però va ser en un acte celebrat el juny de 2006 per fer front a l’Estatut de Catalunya que s’havia de votar poc després en referèndum quan a la encara plataforma se li van veure totes les vergonyes. A aquella reunió van assistir el Foro de Ermua, DENAES, Vidal-Quadras, la Falange... el més granat de la púrria ultradretana espanyolista.

Poc després aquesta plataforma ultranacionalista, espanyolista i ultradretana es transformava en partit polític, i lamentablement aconseguia entrar al Parlament de Catalunya. Un suport mediàtic que no té cap partit tradicional i encara menys altres partits de nova creació. El president d’aquest partit és un habitual d’alguns programes de cadenes ultres on el reben com un heroi. Sempre he pensat que els comptes dels partits polítics haurien de ser públics, que se sàpiga d’on venen els diners que reben, però en el cas de C’s hi ha alguna cosa del seu finançament que fa pudor. He dit abans que el Partit Radical de Lerroux va ser finançat amb els fons de rèptils, com també han estat finançats els partits blavers del País Valencià amb aquests fons de rèptils o fons reservats. Seria tan rar que l’Estat espanyol actual financés un partit com C’s a Catalunya quan coneixem precedents?

Els fons de rèptils o fons reservats són diners que els Estats empren per finançar activitats inconfessables dels Estats i de l’ús dels quals no se sol donar cap explicació.